dilluns, 7 de novembre de 2011

El luxe de la felicitat


Són les 6:45 a.m.

Què bé, un dia més! M'aixecaré i veuré Venus a l'horitzó... lentament s'engrandirà la llum.

Regal de dia.

Anem Jana, endreça't, ensuma aquest llostrejar.

Tornem a casa. El carrer fa olor a pa quan la porta de ca Manil s'obre i tanca  pels collidors.

Parem taula, és hora del desdejuni: llet de soja, dues torrades de pa de sègol, mantega de cacauet, mermelada de móres ( feta a casa)... i nutel·la (de llèpol, no me'n puc estar). Llig els titulars de premsa a l'Ipod, sent la ràdio i pense en allò que contaré a les aules.
Un luxe més, anar a treballar.

Prepare l'esmorzar dels xics... Avui llonganisses amb tomata i pebrera. Escalfant-les, quina bona olor!
Recuperar aquest escrit ajornat fa tres setmanes...  Viure tot aquest temps no hipotecat.
Respirar a dalt del cotxe pausadament, els núvols sobre el cor vermell de viure.

Somiar despert que t'estime un segon més, un minut, una hora, un temps i encara més...

I malgrat que no lliges aquesta tinta, en la memòria de l'oceà ser un calamar de plata: teu.  

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

2 comentaris:

Clidice ha dit...

Ja ho podeu ben dir que en sou de llèpol Sa Altesa lo Príncep! Curiosos costums per algú que, com jo, esmorza salat :) Això sí, Venus, per sempre.

el príncep de les milotxes ha dit...

Clidice, què és l'amor?
Vaig arribar a saber-ho alguna vegada...
Tu creus que Rajoy i Rubalcaba són catedràtics d'aquestes matèries tan etèries?
Vaig a plorar sota el nas i no per sobre dels ulls.