dilluns, 20 d’abril de 2015

Pepito Cirate



He pensat en tu.

De fet, a sovint, pense en tu.

Aquesta vesprada he anat a l'hort amb 25 tarongers petits i recordava la primera vegada que et vaig acompanyar. Tenia 29 anys i tu un llaurador que per experiència havia tractat la terra.

- Cava, -em deies-, fes el forat més profund. Ara fes el cèrcol. Vés i omple el poal. Tin paciència i deixa que es bega l'arbret l'aigua.

Podia ser un divendres de vesprada o dissabte de matí. Mentre jo picava i aprofundia en el sentit de la vida, tu anaves podant els mamons, aqueixes tiges llargues punxegudes que naixien de les soques velles o més joves.

- Mira, veus aquests tarongers? Els plantà el meu sogre, " l'auelo " Ximeno, són de peu amarg i tenen més de 25 anys.

Els mirava de reüll, grans, verdíssims, esponerosos i farcits de taronges.

- Algun dia hauràs de plantar-ne, de nous. 

I callava i caminava frau amunt, frau avall. La terra seca i dura perquè es regava a manta, però era en gener quan la magreta vestia de groc el sòl de l'hort.

Ara Pepito, ja no estàs, fa quasi un any que ens deixares i jo vull recordar les teues darreres paraules quan et vaig deixar a l'hospital i en obrir-te la porta del cotxe sentenciares " -"Aquesta no la passaré" i així fou; a l'endemà el teu traspàs. Ara, Pepito Cirate, et recorde perquè divendres passat vaig ser jo qui visità l'hort per plantar 25 tarongerets, alguns, al costat dels cada dia més febles  arbres de peu amarg.

Allà estaven el sol del capvespre que continuava acaronant-me els braços i la cara, el poalet, el pic i la lligona; i tots els arbrets relligats amb aqueix bast teixit de sac, però que manté la humitat.

Un rere altre, tots els vaig plantar en  profunda solitud. Cantaven rossinyols i algunes merles fosques feien vol rasant entre les soques. 

El capvespre es fonia.
Hi havia un gran silenci i en ell estaves tu, al costat viu dels meus records.