dimecres, 21 de juny de 2017

Serenitat, Educació i Cultura



He intentat durant molts anys definir que fóra la Serenitat i la relació imbricada amb l'Educació i la Cultura.

Però és clar que Cultura, Cultura, no sé si és una propietat de la majoria de ciutadans acostumats i electro-ensinistrats com estem quasi tots.

Pel que fa a l'Educació arrelada amb profunda soca al respecte  mutu i d'altres, afirmaria que tampoc anem sobrats. Més aviat  diria que som uns perdonavides, mal parlats quan el tret cacofònic d'un "fill de puta, mal parit" i d'altres garlandes  travessa els cors dels més propers sense escarafalls.


I de la Serenitat quasi faria cabotada dient que és un desig bell, com l'oasi al desert.


I tot açò em ve a la ment per l'esdeveniment mortal del torero Iván Fandiño.

No mai ens podem alegrar per la mort de ningun ésser viu.


Sí, un ésser humà, també catalogat d'animal racional ha mort i és un drama. La mort és un drama, quan no l'esperem i té una banda d'atzar, però també de provocació en aquest cas. 


Disfressar d'art i valentia rància la possibilitat de morir és d'una imprudència i estupidesa sense parangó. 

Som alguna cosa més que tetosterona i mascles!


També us he de dir que no m'agrada que maten els bous en eixa mena de ritual i xuleria que envalenteix una massa d'animals humans fins arribar a catalogar estúpidament art al toreig; i dic açò malgrat els 30 volums de la Tauromàquia d'El Cossío, els pregoners i tots els seu padrins.


Provocar la mort per asfíxia, mareig i dessagnament a certes temperatures estiuenques o no, no és un espectacle  que dignifique el gènere humà.  


Podran revestir-ho, de moviments i postures, de música i silencis, de colors, versos i pintura, tradicions, conceptes i casta. Per a mi, no hi ha art quan es tortura, s'infligeix dolor i es rebenta hemorràgicament per dins un ésser viu,  encerclat d'altres que escridassen, xiulen o fan escarni d'un animal que no té cap escapatòria i no es troba en igualtat de condicions.  


No cal dir res des del punt de vista moral o exemplar: un espectacle deplorable. I no em val això que diuen ara: - Doncs, no vages!

No podem romandre impassibles enfront de la mort d'animals innocents.


Tampoc no em valen aqueixes justificacions infantils  i a la desesperada per la banda dels defensors de la Festa anomenada per tradició "nacional" : I tu no menges carn?

Doncs no, l'evite al màxim en la meua dieta. 

No cal anar al cas personal per justificar una barbàrie executada asèpticament al segle XXI i recolzada per institucions, mas mèdia i també per alguns intel·lectuals. 
Fadjen


No m'agrada el dolor de cap ésser viu i quan és gratuït o causat per una visió de superioritat envers altres, és una vergonya per a l'enteniment, per a la cultura d'un país i per a l'educació d' una comunitat humana.


Existeix l'empatia entre els humans, és a dir, aqueixa capacitat per posar-nos en el lloc dels altres i acompanyar-los en el patiment o quan no vénen situacions amables, com també compartir els bons moments i la joia amb els qui ens envolten. També existeix l'empatia entre  es animals com ho demostraren en el laboratori Wechkin i Masserman mentre observaven la conducta que tenien uns micos rhesus que preferien passar set i fam abans de picar una palanca que els hi proporcionava menjar i aigua, però que alhora electrificava el terra on hi havia altres congèneres que rebien descàrregues elèctriques tot provocant-los dolor.


Sí, els animals ens donen lliçons massa a sovint de com comportar-nos amb la resta d’éssers vius: no maten per plaer, divertiment o entreteniment i si ho fan és per necessitat biològica.

La seua vida no està institucionalitzada en una cultura de la mort, com, malauradament, sí ho sembla estiga la de l'homo sapiens. Recordem les paraules del nobel de literatura Isaac Bhasevis Singer quan comparava la vida de molts animals  a  aquella que patiren humans a Treblinka o Auswich.


En el tema de la mort del torero o en el desig que moren, no veig ni serenitat, ni educació, ni una cultura amigable, ni honesta, ni empàtica,  ni equilibrada. I així ens va a tots en aquesta societat que vivim. En el tema de l'anomenada Festa Nacional, tampoc la veig.


I quina vergonya tinc de pertanyer a aqueixa espècie humana que es creu el melic del món des d'una visió antropocentrista.


Ara espere que lentament apareguen entre els amants del toreig els defensors de la vida dels bous i que no consideren aquest ésser viu una peça tan sols de 500 quilograms de proteïnes per torrar.

Els animals bous tenen una sensibilitat que capta el dolor i són capaços de sentir i patir estats emocionals de dolor, pena, desassossec, estrès i ansietat, com també  d'estima, cura, companyonia i compassió.


Ser immune a aquests estats emocionals és de ser primitius, viscerals i primaris, per no dir el pitjor que una bèstia por manifestar. Ara bé, potser la bèstia mes salvatge i amb més falta de misericòrdia puga arribar a ser la humana. Així ho pensen Carl Sagan i una llista llarga de pensadors.


Mentre tractem aquest esdeveniment, el del toreig, com una simple reducció subjectiva a art i carnisseria, no haurem obert les ales i continuarem xafant miserablement la terra quan podríem volar i assolir uns altres horitzons.



Quan esdevindrem animals serens, educats i amb una evolució tant emocional com cultural?


Tan força difícil és això?

Podeu il•lustrar-vos amb aquests videos.







Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir