diumenge, 4 de febrer del 2024

AIGUA, QUEVIURES, VACANCES I CAPITALISME


No sé si el presi Carlos Mazón ha escoltat alguna vegada en la seua curta vida aqueix substantiu del "Col·lapsocè", vaja, un mot que comença a treure el cap davant d'un sistema econòmic capitalista caduc i miserable, com ho és en molts altres aspectes en què vivim. 

  Probablement Mazón camina per indrets on no entropessarà amb els professors Carlos Taibo o Antonio Turiel, per anomenar alguns. El que ell desconeix, com també altres és l'atzucac --ignorarà també aquesta paraula, no dic res la pronúncia?-- a què ens conduirà aquest afany consumista on encamina aquest projecte que confon progrés racional , --ha mort aquest concepte il·lustrat, l'hem assassinat els humans?-- amb l'afany depredador del model econòmic, tant de l'autonomia, com de l'estat de la pell de bou.

Allà cap a la dècada dels 90 del segle XX llegia la gran revista valenciana Debats i ja apuntaven científics, filòsofs i historiadors que els humans som uns individus de mala classe pels comportaments que tenim i desenvolupem amb qui ens nodreix i possibilita l'existència: la Terra. 

Alguns ja enunciaven que no li som imprescindibles al planeta per existir, ben cert; que si no hi havia un canvi d'actituds i la forma d'entendre la relació, els humans seríem eliminats del joc de viure.

Sí senyors, i així ens va; creixement, més creixement, però sobretot econòmic! Comparem-nos amb el que ha hagut a la resta de països de la U.E.. Volem més turisme, més consum intern, de tot: estris, andròmines, queviures, banys, piscines, jardins i un llarg etcètera d'elements que tots són finits. Vivim com si no hi haguera demà, consumim el futur dels nostres fills i nets.

Els polítics del nostre petit País Valencià i del territori de la pell de bou viuen (una gran majoria) d'esquena als senyals que el planeta ens bandeja --dia sí, nit també-- als musells. 

85 mil·lions de turistes de l'any 2023: quina fita! Vaja, com si això fos sagrat. Aquesta xifra l'hem de superar, l'economia ha de moure diners, diuen.

La pregunta que em faig i feia als meus adolescents alumnes allà pel canvi de mil·lenni era:
- Amb quina aigua?
Amb quins aliments?
On dipositarem tot el fem i deixalles produïdes?
On aniran a parar excrements i pixums?

I pensen en augmentar aeroports en nombre, engrandir-los com si foren estructures de plastilina, connectar trens ultraràpids, alhora que, al país, iniciem restriccions d'aigua per sequeres que no seran caduques: més i més consum d'un element, l'aigua, amb escassetat. S'encariran els aliments alhora que minven existències? Hi haurà conductes rapinyaires i revoltes per mancança del elements vitals? I ens arribarà el col·lapsocè.

El consumisme serà el nostre botxí.