Renàixer de natura morta

Fotografia Joan Antoni Vicent

Òbric el rebost i allà s'hi troba el teu saquet d'arròs impertorbable. Trac la pols del piano negre i en somriure la fotografia, ella m'interpel·la. 

 

La granera balla sota el sofà i encara hi descobrisc pèls canella. Mire el racó de l'aigua i els vidres són massa dies impol•luts. 

 

Al celobert, encara penjat d'un clau, espera el teu raspall i una bossa blanca amb els teus pèls. A l'hora de les postres, no sent l'acostar-se sigil•lós d'aquell frec d'ungles sobre el dur porcellànic. 

 

Fotografia Joan Antoni Vicent

Resten al plat els teixits conjuntius que adeleraves, les vores cuites de les pizzes i els trossos de meló d'Alger. Al terrat dormen les safates metàl·liques d'aigua, el matalàs rentat, el xampú que ja no olore. 

 

Res no es mou en aquesta natura morta quotidiana, on no hi ha espai per a pintar cap llàgrima, ni cap pena grisa, ni dol. A la sénia d'aquest cor, el teu panteix ressona, saltironeges i camines. 

 

Dintre meu, sempre t'allunyaràs de l'etern repòs.