Llig el gran Rafael Chirbes, el seu darrer volum dels diaris --on la reflexió sobre la naturalesa humana que descriu són cartes d'una baralla exposades als ulls-- i ric i somric per certes notícies literàries i polítiques que aclaparen el meu cervell.
És ben clar que no mai aniré, això crec, ni a les fires dels llibres de Frankfurt, ni a la tardorenca mexicana de Guadalajara, ni a la passada de Panamà. Tampoc a molts festivals poètics-literaris dintre de la meua terreta, ni a d'altres recitals prou endogàmics d'idèntica faisó.
No ho cerque, ni mai m'he interessat per això. Ara bé, els he de dir que he gaudit, amb els col·legues d'El Pont, de passejar-me pels poblets de Castelló llegint poemes de companys absents i nostres.
Escriure i recitar han estat un
alliberament personal que m'ha realitzat com individu i que he volgut retornar a la societat i veïns més propers. Els meus companys amb qui he compartit "treball professional" duran 36 anys, de fet, no saben qui soc, ni què em fa vibrar, ni per què m'emociona i visc intensament la meua llengua, el valencià. Sí, lectors, això també és la vida i ens l'hem d'agafar i dur-la al propi llom. Ser un desconegut a la vora dels companys.
Una col·lega poeta, delicada i excel·lent, m'envia un enllaç on la poeta Yolanda Castaño declara que caldria reclamar un sou digne per als escriptors que s'hi dediquen, per tal de viure dignament. Ella voldria relacionar aquesta darrera variable, amb el grau de desenvolupament de la societat en què vivim i cultura assolida. Un pensament a considerar provenint, també, d'una gestora cultural.
Recorde tantes coses...
Recorde que a l'any 1990 vaig presentar a un amic i "ressenyista" de literatura en valencià i vaig dir públicament que li haurien de pagar per escriure, i no per fer classes com a funcionari. Això fou al Casal Jaume l de la Vall d'Uixó.
No ha estat així; ha treballat i escrit alhora. I ho ha dut a l'esquena amb una certa resignació. La vida que ha viscut sense trampa ni cartó, però Vida.
I també recorde quan als 18 anys li vaig dir a ma mare que volia dedicar-me a escriure i la resposta seua:
- "Fill, tal com va el món, aprova unes oposicions i tot seguit escriu".
Com que soc de darreries de desembre, dels més joves de la quinta, als 24 anys ja tenia la oposició de professor a la butxaca, per la qual cosa no puc, ni dec queixar-me, car no estic en deute amb ningú. Agrair els qui m'han fet costat, els qui han vist petites llums en mi i continuar amb aquesta idea complementària a la de Yolanda, que també la cultura i els coneixements haurien de ser gratuïts per a tothom. També seria una variable per classificar i gestionar el grau d'humanitat assolit per la nostra societat.
Professionalitzar la literatura i que els escriptors reben una remuneració proporcional a la vàlua del seu treball??
I quina lliga de superherois o què elements caldria considerar per posar vàlua al treball dels creadors?
Un tema prou complex, mentre recorde les paraules de ma mare. Feu-li voltes a la troca, amics.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
