Amb la mà traus tot el fang de les misèries, mentre abans pentinaves l'aire.
Amb el cos mous allò que no mai oblidaràs, mentre fa uns instants procuraves balls celestes.
Perduda, la terra se't menja l'esguard rere tanta runa i ferralla tot i que acarones la boira.
Amb un pal equilibres l'amor amb tentines, el vesses a tothom perquè el temps ja no importa.
"Maxine", camines de blanc per sobre negra desesperança en aquest capvespre de tristesa. I amb els núvols que et fan costat nodreixes d'horitzons els qui ploren.
Altrament pinte una dona de paper que alhora celebre i adore.
Maxine of Donald Fagen
https://open.spotify.com/track/7fW59TD8pQRSobXp3BslSd?si=2e610714b0e24825
https://www.youtube.com/watch?v=3saecjSNTlM
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
