Però quan ella truca tot es glaça, imatges, llum, els arbres esdevenen immòbils muts, també els ocells. El cor batega, fanals intermitents, els núvols aturats, la pols en suspensió no aterra...
Hi ha sang esfèrica, una deu inacabable. I les paraules suren vida incerta, limitada, imperfecta maragda, però vida. Així fem un niu, branca i palla gutural, silenci i veu, un vol el pensament; i tu, acostan-te, esclat d'una alegria --dius--, que no m'entens, que faig tentines, que visc perdut, dispers.
Aleshores m'arrape a les parets, a versos perpendiculars pintats amb punys de sal, hemistiquis d'un sol en el bressol de veu perquè equilibres aquests meus dies, la poesia.
Inner Island, Tao Lounge.
https://open.spotify.com/intl-es/track/0VnKWpQPwUK4hqKJGAnRIY?si=5772d044e6764045
https://www.youtube.com/watch?v=bGBTZ2-yc90
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada