Pensa les toalles i roba eixuta, l’aigua calenta que rajarà a casa. Ell recorda persones: Lolita que cada matí m’ha vist créixer durant quasi 16 anys fins que vaig morir. Sempre tenia paraules amables per a mi; jo la mirava amb tendresa i respecte amb ulls de mel. El príncep l’estira a la memòria perquè no vol que s’enfuja lluny d'ell, perquè sempre tenia un pastís, un pastisset de moniato o cabell d’àngel, unes mones o coques cristines.
Lolita no oblidava mai certes dates i, a casa, rere la taula enfarinada i a vessar de fruits secs i carabassats era puntual amb el marit que any rere any, perquè sí, per una estima com les abraçades de les palmeres al vent, en cada data li duia cabassos d’agraïment.
Ella ja no hi és amb nosaltres, però el príncep ens recorda a totes dues:
- Jana com vas avui, guapa! la veu de Lolita que ens saludava.
Lolita al capvespre cap a l’esglèsia, matí amb el carro de compra, agranant el sol matiner mentre les oronetes li xiulaven des dels nius davant de la seua llar. I Gabriel a dur-nos les pastes, pastissos i panellets, qualsevol dolç manat per ella fins la porta de casa. Picaven a porta i mà sota la safata: - Ací teniu.
Tot això fa pensar al príncep el munt de privilegis que li han estat regalats. Ara mentre el món s’atura i amaga rere tota la imatgeria religiosa el gran desficaci que per tot arreu ocorre, retronen les llambordes i les parets es desfan d’enyorança. Aquells que, tot i haver marxat, són petits llums que titil·len en certs cors.
No mai te n’aniràs Lolita: podem emmascarar-ho tot amb rams, tambors, paperets i colors; ara quan tot ha esdevingut un mer espectacle de silenci quan caldria cridar, ara quan les llums obren les portes a tota eixa mena de repetides tradicions te’m fas present, alhora que venere el teu record.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada