dijous, 28 d’agost de 2008

Home d'estiu amb secret.


Al calaix de la nit regires records i se't presenta nua com àngel de neus. Assossegadament beus un te calent per tal de suportar el fred d'aquesta soledat: agost mor.
Sense llegir allò que escrius, prens les molles d'una tristesa que, crua, augmenta, alhora que es vessa sobre cadires, clivells, parets i els angles ocults a la mirada.
I penses: ¿què n'has fet dels teus dies? ¿de quin cabàs trauràs la fe, potser, la darrera esperança? Arriba la fi dels temps, però, ja no tremoles. I en la foscúria, tan sols t'acompanyen els ulls vacil·lants d'un mussol: ets tu mateix... amb l'amor redó dels paisatges viscuts. Vestit de gris, pare, sóc testimoni dels colors de la teua herència. Per la balconada s'enlaira, nocturn, el lament d'un arpa...

¿Dorms, estimada?

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Manuel Holm.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Compartisc amb tu tristeses crues i soledats, especialment este estiu, en què agost mor més de pressa que mai.
(Quin estiu més rar!).
Fabuloses les paraules:"Vestit de gris, pare, sóc testimoni dels colors de la teua herència. Per la balconada s'enlaira, nocturn, el lament d'un arpa...".
Jo també em vist de gris, i em sent grisa com la cendra. El lament de la teua arpa em resulta conegut. Les balconades, a voltes, s'assemblen. Sobretot en el silenci de la nit.
Voldria ser testimoni del color viu de la teua paraula.
Gràcies per escriure este text i tots els altres.
Un abraç.

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies, papallona...