dilluns, 4 d’agost de 2008

Les meues dones, VIII.


Les palmes no s’hi movien i tot era calma. Era l’hora en què, a les golfes, dormia el vent. Però aquella avinguda d’ulls lents acollia vendavals que, temps arrere, li havien fet festes i amoretes.

A cada pas donat, encenia les mirades i nodria les memòries i els desitjos. Eren lletres d’amor, minúsculs gestos de passions ocultes, inquietuds de porcellana. Imantades als cristalls d’un cel profús, ella comentava a la gent: - Obriu els ulls, no tingueu por i llegiu, manifesteu-vos a la vida. I les plantes, els arbres, les dones pluja i els homes flor li somreien. Caminava a la cita d’un nom que no era la tristesa. I mentre una música de violetes li fregà les mans, isqué d’aquell nocturn eclipsi. S’esborronaren les pàl.lides hores de tanta espera acumulada: l’iris d’aquell capvespre cridava els llamps. I, mentrestant, les faroles, testimoniaren les aromes del salnitre en l’eco de les passes. Fins i tot, les fulles eixutes dels arbres. Arran de mar i entre constel·lacions d’espuma debanaren tota mena de peixos grocs i paraules blaves. I ja de matinada, la mar rivalitzava amb l'habitatge de la seua bellesa. Nòmada en la llum, cada estiu intentava nous matisos de colors. Asseguts al far i malgrat que els nens les voleiaven, no mai la tocaren. Ella guardava, en secreta veu, el somriure de les pedres blanques.

Agrair la fotografia a tulelé.



Josep Lluís Abad i Bueno

3 comentaris:

zel ha dit...

preciosísim relat, poesia pura...

Carme Fortià ha dit...

Realment bonic... i l'última frase (junt amb la foto) realment captivador!

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies Carme; et seguisc al teu blog somnisirealitats.blogspot.com.
Una abraçada i desitge hages carregat la bateria del cervell per al curs vinent.
Ciaooo.