dimecres, 15 de setembre del 2010

El Mlàstic Institut 2010


Declarat el vell edifici amb aluminosi, quasi hem estrenat un de nou.
El Mlàstic Institut és mlàstic perquè és el M-eu i de p-LÀSTIC. I el vull tot per a mi.
No el vull compartir, car l'han alçat en cinc setmanes i ol a policlorur de vinil.

És fantàstic i el que ens aguarda serà, encara, més excel•lent.
Aquest matí he anat amb Núria -a qui li dec 24 minuts del meu temps- i l'hem fotografiat.
El millor de tot -sense contar-la- eren els tristos núvols quasi d'acer que l'envoltaven.




Es couran els nostres cors?
Ploraran els lacrimals?
Esternudaran els ocells?

Xiquets i professors, no us poseu malets que vindrà el moro Mussa per endur-se-vos...

- A quin indret?
- A qualsevol lloc xiquets.
- Jo preferisc el recer dels pins, de les moreres, dels àlbers, del vell xiprer...

Una companya meua que parlà del vell institut falcat, m'ha dit que no piularà. S'haurà cansat.
Però ella no sap el que vindrà.
Mireu, mireu-lo que no us l'acabareu d'un mos.

Em sap greu no poder acostar-vos l'olor estranya i malaltussa que fa. Un grapat de bacteris devoradors de plàstic farien camí.
Sobreviurem al condemnat edifici de mlàstic i metalls?

Malgrat l'esforç fet per tantes persones, li demanaria a un mag que el fera desaparéixer; a primer cop de vista no m'ha agradat gens. No vull emmalaltir. El parc de davant m'acollirà. Entraré el just per enganyar el meu nas, la pell i els pulmons. Ai xiquets, amb mi i, a les aules, patireu fred a la tardor i l'hivern.
Que ens facen aviat l'edifici d'algeps, pedra i paret; que els vidres amortisquen la llum i el càlid calor. Que el pati s'ompliga de plantes i flors. Ara el quitrà m'envisca els ulls: Araceli no parlaré d'amors.
M'han dit que els follets han desaparegut del vell Institut; que no se'ls ha vist pel nou, ni perduts al voltant de la montanyeta de la Corona.

Vindran l'inspector o el Conseller a treballar-hi de seguit?

Us promet que els hi deixaré la meua cadira i el sentit de l'humor...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

6 comentaris:

Olga Gargallo ha dit...

Encara no és nostre però ho serà.

La sentor de pintura i plàstic se n'anirà per les finestres, perquè són unes casetes molt ben ventilades, amb molta llum, algun celobert, una terrasseta per a fer-se les orxates... un amor, de plàstic, però un amor nostre.

Anònim ha dit...

Preguem per que us done per ballar la conga
siga el que siga que tingueu que escollir,
per que la espasa de Damòcles pugueu blandir
quan conselleria us vinga en una altra milonga.


I mentre sa senyoria disfrute de la fòrmula ú,
mentre els retalls continuen caient,
farem el que siga per seguir dient,
L'Honori Garcia és el meu institut.

Príncep de les milotxes ha dit...

Amics meus: us dic que açò és una primera aproximació sentimental i subjectiva a l'edifici; una casa o habitatge és, sobretot, les persones que el formen.
De ben segur que això passarà amb aquesta nova etapa. Però no us puc dir res més: el plàstic em desmotiva.

Maritxé ha dit...

El teu parer es el meu...
Aixins i tot et diría de cara al mlàstic:
"ÁMAME CUANDO MENOS LO MEREZCA,
YA QUE ES CUANDO MAS LA NECESITO"
- Prov. xinés-
Será aleshores quand no sentirás aulor, mes bé aroma d'humanitat.

Pere ha dit...

Per fora sembla una granja, però si a dins s'ensenya i s'aprèn, benvingut sigui ...
Encara que sigui cultura de "plexiglàs" tot s'hi val.

Bona tarda Princep de les Milotxes.

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies Pere pels ànims; tens molta raó.