Qui coneix Estellés?

Sembla que toca parlar d'aquesta persona, veí, xiquet, adolescent, home, forner, periodista, poeta, ara ja difunt d'aquell poble, Burjassot, que el duia sempre lliure, al vent, elevat sobre el brollador del seu cor.

Vicent és didàctic, difusible, digest, digne, dilecte, distingit, distint, divers, diplomàtic si convé, directe i sense pèls en la llengua; en una paraula, indomable i irresistible.

Vicent parlava com pensava i vivia, que és l'única manera de ser.

He vist i llegit per la xarxa tota mena d'opinions, versos del poeta i pensaments.

Així doncs, esmenem el nostre encapçalament... No toca ni de bon tros parlar de Vicent perquè siga moda, et marque d'etiqueta i progressia o esquies en l'ona del que es duu en aquest moment.

Què fan els poetes?

Crear i parlar de tot allò que veuen, viuen, somien i pateixen.

Diferent a tot el que he llegit fins ara, aquest home visceral si calia, però càlid i tremendament humà, també és el nostre Estellés.


No m'han privat de cap experiència;
i així em veig, viu encara,ja mort,
amb els voltors d'ala negra al voltant,
sinistre el bec de massa antiga fam,
llest el taüt per al mínim cadàver.
Amb ulls oberts els he vist avançar
per damunt meu, com d'apressat designi,
amb dits molt llargs i bruts de nicotina
d'escarbotar l'aixovar enyorat,
sempre cercant, entre els llençols, la plata.


Quadern de la derrota (2)



Et masturbaves, i jo em masturbava
veient-te escórrer, i m'escorria jo
tot invocant el Pare Etern, i tu,
i ens escorríem tots dos, i tu, amb la
mà lliure agafaves el meu, i jo
estrenyia reparant tapant
amb esguits seminals les peladures.
Sense haver arribat a previ acord
com cert rigor en semblants casos
ordena que s'hi faça,
car no estàvem, tots dos, per diplomàcies.

Estrofa.


Tots dos poemes del llibre Cançoneret de Ripoll.


Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir