dilluns, 29 de novembre de 2010

Individu amb partit del segle


Aquest matí he anat al mercat quan les llums dels carrers no hi eren tancades i no havien arribat encara les vitualles; algunes persones feien temps, d'altres jugaven al sambori i els quasi jubilats -per dir-ho amb cor- parlaven dels contactes de periòdics passats, amb somriures i obscenes mirades, paraules.

El món és blau, tinc fam i puc menjar... m'he dit; sembla perfecte.

No res, amics, he comprovat que el país rutlla excel•lent; els engranatges sense estridències, la classe política com rellotges suïsos, els banquers, les tapes i la borsa un conjunt, els aturats miraven al port la ratlla fina de l'horitzó, pintaven en terra de ningú una magra esperança. Un home penjava d'agulles d'estendre, encara fosc i a la balconada, ais i més ais, bocins trencats del cor. Tenia les mans pelades pels grapats d'un fred interior, la pell tallada per l'oblit dels polítics, per la indiferència vítria davant del futbol.

He pensat: amb la panxa plena i el partit del segle aquest capvespre, tot anirà millor.

En girar la cantonada m'he fotut un pet: m'ha somrigut el sol.

- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

1 comentari:

Sani Girona Roig ha dit...

I jo perquè c* no sóc a la llista dels teus blogs interessants?
Au vinga: pProves, raons, testimonis ...ens tens gaires?

M'ha agradat que fessis somriure el sol. No ho aconsegueix pas tothom!

Endavant amb la poesia.