Dia rere dia, indiferent al sol i a les tempestes, he gravat aquests sentiments tan senzills, l'únic remei per enganyar aquesta solitud entortolligada a la seca pell.
Aquell vespre vingueres del treball sufocada per dir-me que tots els camins se t'havien quedat curts...
No vaig parlar.
Encara recorde, a taula, el plat d'arròs que fumejava, el color tendre d'aquella tomata, l'amable contrast de l'alvocat, les estovalles on la tinta parlava del Zen: la darrera fotografia.
No s'han fet malbé els aliments, els he escrit per tu de les mil formes cuinades, comptant amb el teu regrés, a certa distància la desitjada mirada.
Han passat llunes i sols, i ara quan les cèl•lules semblen sublevades contra mi, encara els parle, a cau d'orella, d'aquest amor cisellat sobre tan granítica tristesa.
Les paraules han estat per mi els fets de les meues hores; no ha hagut cap diferència entre elles i la vida.
Per elles una música em cantava interior i s'obrien portes a la primavera. Esperava els comentaris que no arribaven dels teus ulls. Esperava i continuava esperant contra els ullals del silenci.
Avui vull dir-te que aquesta carn d'emoció no té pors als cucs del temps que em devora; que, al capdavall, l'amor és l'única realitat que ens fa lliures.
Que les roses, com digué Johannes Scheffler, existeixen sense un perquè...
- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.
2 comentaris:
Avui vinc a dir-te que estic d'acord amb tu, alhora que em ve al cap el "t'estimo perquè sí" de la Maria Mercè Marçal.
Gràcies novesflors. Escric per a vosaltres...
Publica un comentari a l'entrada