Plovisqueja en la foscor més absoluta, ara ja, de nit, quan els colors dels horts són tan sols una olor particular i diversa.
Córrec pels fraus, veloç com un llamp, l'única llum del meu príncep petitíssim.
El terreny abrupte i reptador esdevé una avinguda per a mi.
Cauen petites gotes sobre el musell i veig com mira aquests ulls meus fosforescents.
M'ha demanat que l'acompanyara. Una fruita, dues, ha collit a les palpentes.
Un ventijol movia el fullam. De terracota pura el seu somriure.
Hem tornat a l'avinguda neta i, asseguda, m'oferia gallons àcids, dolços.
Mentre jo mossegava les peces, veges tu què pensava.
Era feliç, car en el silenci mullat del capvespre li he sentit dir:
"-Ella m'ha besat l'olor dels meus llavis taronja".
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada