dimarts, 23 de juny de 2020

Petites necessitats, 42


He decidit perdre temps, fantasiejar, malversar-lo. I mentrimentres espere que a les mans em caiguen flors setinades per al teu ocult somriure. 

Xafar els camins de sol on passejares, perdre'm als clarobscurs per oferir-te gerds, mores, i maduixes silvestres. Així et respiraria en la humitat del bosc on sempre saltaràs eterna, daurada, feliç i jove, tot i els secs del temps. 

On jo bategue hi ha un ventijol que et pentina i allisa de tendresa: brúixola del cor invisible, quan ja no hi siga faràs camí per la paraula. 

En l'estima, cal no exigir cap pressa; més enllà del temps, podria esdevenir una necessitat petita; és en l'absència que t'hi engronsaràs per recuperar-te. Anomenar-te fou sempre la meua salvació. 

  Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Cap comentari: