 |
| Aín, pluges novembre de 2020 |
Retorne al palau de la bellesa recordada i tremoles en la fluïdesa del riu que t'acull.
No tinc imatges teues glaçades, ni el perímetre dels contorns s'aquieta.
T'escapes entre els dits de la memòria, però al cor tinc falcat el batec, que no fores tan sols un artifici, una creació voluntariosa de vaga ocurrència.
No m'importen les anàlisis poètiques del futur, tan sols la gràcia i sort d'haver-te sostingut l'alè a la porta d'aquell tren de rodalies, el somriure irrepetible.
No hi hagué fums, ni el tacte esclatà en flors. Anys després, molts anys, ens reconegué la primavera.
Retorne al palau de la bellesa recordada i el camí no és tancat. Córrer amb milotxes de paraules t'enlairarà en l'invisible, com l'aigua que la set calma, però ni ofega, ni mulla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada