Caquèctica

Carronyaires, uns ocells se l'han menjada al llit de tots els somnis. Ara tan sols una pell flàccida oculta la minsa carn que, temps arrere, sostenia les columnes del món i són únicament record. No hi ha espai per a cap agulla per fer desaparéixer el dolor. 

Ara que tot ha esdevingut oblit arriba una boira. I fa fred, un fred que burxa el moll dels ossos. 

No cerque ja notícies quan els algorismes són quitrà. Unes egües del carrer m'alleten i en tinc prou; diuen: - Saps que molts homes tenen cura de les companyes? Les cases esmorteïdes, llençols amb excrements, menjars com enyorançes d'allò que fou vida en una llar, ara destartalada: la condemna dels anys. 

Veig desfilagassar-se al carrer les crineres de les egües que són àngels. L'humil veïnat que salva el llunyà Estat; i al galop les egües renillen per a mi: - "Com de dolça pot esdevenir la mort". 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir