Centenars, milers de cames passegen per ciutat. Aquesta tan sols és un aparador de mercaderies, de vendes.
Sembla que açò mou el món, l'única realitat que compacta totes les butxaques.
Observe tantes fesomies, aquest deambular d'ànimes tot cercant allò interior que les identifica. Impossible.
Intente una aproximació, dona amb gos pelut al braç, home menja al carrer prosciutto, rucola e pomodoro, nen llepant un pipo, leds obertes a 15:11...
Cabells distints, pells i colors amb diversos perfums, aromes particulars, sabates planes, botes, tacons.
Amb l'esquena soporte en equilibri els edificis, les hores que passen, el repic de la història del Duomo mut.
A l'ombra ja fa fresca, i totes les nacions caminen tranquil·les amb els seus accents, sense cap perill --ni que siga mínim-- de guerra.
Hi ha una guerra oculta, invisible, normalitzada, no escampa borbotons de sang, però anònimament i silenciosa mata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada