A Inés Hernández
Dolçament ella m’ha trucat diumenge al matí i ha fet que em caiguen, de les mans, grapats de preocupacions; per la veu me n’he adonat del seu domini dels meteors i del perquè d’aqueix cel gris que plovia. Semblava obeir-li.
S’ha preocupat per mi, m’ha demanat pels meus: un moment i l’he notada segura, generosa, forta. Ella ha engegat els engranatges del Temps, ha recuperat l’esperança i amb aqueix somriure amagat sap, de nou, la bellesa de la vida.
La meua amiga, blanca, tant de temps...
Com la neu tendra que s’engronsa en les branques adormides de les matinades. Una llum m’ha envaït de felicitat.
https://open.spotify.com/intl-es/track/5oIzl8Wkqt0yRai6l585Ai?si=5a6e3f388b6a409d
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada