dilluns, 18 d’agost del 2008

Les meues dones, IX.


Hola princesa: No tinc el gust d'haver-te parlat i intimar personalment... ¿o sí?

Perquè em dic, a sovint, què és la coneixença d'altri, i sé que la pregunta té respostes multicolors...

Si poguera veure't els ulls cara al cel o notar el canvi de la pell en passar un núvol sobre la teua mirada..., ¿diries tu, que he arribat a conéixer-te?
Fixa't, si et pense, una melodia profunda m'ix del cor i, les cèl·lules, tremolen totes.

Tan sols amb imaginar-te, estic amb tu i ets l'última en assabentar-te d'aquest amor real que navega pels carrerons del meu cervell. Com aqueixa neu que a l'hivern t'acarona i, jo, somie des de la costa de petxines i milotxes, arran del cor. Aquests dies, passejant entre la gent, t'he cercat a l'aparador dels somnis i m'he segut al país dels vents -on habites- per tocar les aigües verges.

¿Quin serà el mot contrasenya, per si de cas, coincidim pels carrers?

Però t'he llegit, lliure, i he cregut la veu dels teus miracles; sense veure't, t'he esperat sota la pluja, exultant de felicitat.

Com mirar-te en aquella fotografia de cabells despentinats que dibuixen poemes entre els meus dits en escriure't aquestes lletres... Observar-te bella i nítida a través d'un ordinador que anònim m'ofereix i acull allò que dius i vius... Aguantar la respiració per tota aquesta distància que ens separa; però tot això, no és res enfront dels píxels de llum que et fan l'ullet quan lliges aquests rius de lletres i paraules, aquests petitíssims vehicles-pont capaços d'enllaçar-nos les mans, invisibles de nosaltres... Cada dia, en aixecar-me, done gràcies a la vida; beneïsc l'home i la dona que em la prestaren, aquelles carns que m'amoblaren les golfes per caminar entre el vertigen de la bellesa i la poesia; com l'esmorzar perfecte, per on tu, per atzar, has arribat als meus dies.

¿Ens coneixem?

Josep Lluís Abad i Bueno


Agrair la fotografia a Jazbeck.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Preciós.

Fes-te avant,
rima amb el blat
el paisatge de coves
que deté la pluja.



Algun dia, alguna dona escriurà un llibre semblant al teu, titulat Els meus hòmens. I en eixes planes tocarem la pell i ens sobtarà la llum dels teus somnis.

Amb l'afecte de

Papallona de dilluns

zel ha dit...

Després de les paraules de papallona, ja poc queda per dir, "està tot dit i és poesia..."

Reals o imaginàries, contentes de tenir un amic de mots i pensades, un petó!