divendres, 2 d’octubre de 2009

De com se m'enfugen els dimonis



...al teu costat.

Amb la feina que tinc del treball i, camine espigolant una cosa per ací, llegint una altra per allà, esclafant-me neurones qualsevol perdut pensament...

Al capdavall, ressuscitar el temps és una forma alternativa de matar-lo.

Ara, quan plou, veig la impossibilitat de fotografiar l'article diari d'aquest blog; el tinc pillat des de fa mesos, potser siga el més curt que mai haja carburat; però la mort sap esperar, no s'impacienta, com allò que s'esvara pel cap.
De matí, he pujat al paradís amb ella: "la natura i la poesia són bons fàrmacs contra tota vanitat".
Em tornava les pinyes llançades, perquè volia jugar més i més voltes. L'he ignorada, però, de totes formes, me les retornava. Per la cua de l'ull li he vist els sentiments de cristall. No he tingut més remei que deixar-me caure en terra, sobre la fullareda fosca de les sureres: crepitava l'ànima del bosc.
Aleshores li he col·locat suaument la mà sobre la  pell... Li treia, amb paciència, tots els serrets embolicats al cos.
Mentrestant, unísons els cors, hem fet nostres la llum dels núvols, un cel empetitit..

En perfecte cercle, ballava l'ocult ballarí del seu musell:

- Jana, Jana, com t'ho fas per ensumar aqueixa pau tan íntima que ens travessa de felicitat?

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

6 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

El cristall líquid que has vist de cua d'ull és alhora l'extracte, el diamant que la terra amaga i el reflex de l'estrella oculta, o sigui, tot l'univers atent. I tu encara dubtaves...

Príncep de les milotxes ha dit...

Estimada Pitoperume moltes gràcies per venir al ball del meu món sense màscara perquè encara falta una mica de temps per al carnaval: la bellesa està feta per veure la llum, per gaudir-la. Sempre seràs benvinguda i espere que conegues amb la lentitud dels dies -que no és sinó la de la vida- aquestes petites històries d'amor.
I no dubtava gens ni mica.

Una abraçada d'aigua.

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

M'ha agradat molt, i m'adono que les obligacions del dia a dia no em deixen mirar gaire lluny... El teu escrit despren amor de debò.
Gràcies.

Príncep de les milotxes ha dit...

Molt amable Isabel... Intentar que cada dia tinga, ni que siga un bocí d'amor, és una tasca humil i de les més interessants,,, i records al futbolista; mare meua, per un fill o filla, els que ens caldrà fer!

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

Gràcies per llegir aquesta humil mestra d'escola i mare d'un xiquet, Princep de les Milotxes!
Aniré passant per aquí, a llegir les teues petites històries d'amor...

Francesc Mompó ha dit...

És molt dolç. Captar aquests petits moments són l'essència de la vida.
Salut i Terra