diumenge, 18 d’octubre de 2009

Les meues dones, XVI


Innocent, és encantadora i per femenina té la pell lila; en parlar d'ella, he vist treure, tots els rossinyols de les butxaques, als professors. També contes, simpatia, cintes enlairades de colors i respecte, silenci, banderes d'amor.

Sa casa és un bosc; cada matí, entre la molsa i mentre es refrega les lleganyes, ha de triar la roba d'una montanya russa, sense planxar. Malgrat els tons esmorteïts i petita com és -també els seus somnis-, tota ella brilla; quan es desdejuna no té ensaïmades, ni galletes, ni rossegons: mossega la vida dura i s'empassa el got de pobresa clara amb una gran harmonia. I si en la corol·la dels llavis la neu pura li deixa una marca, tot i que d'altres se'n riguen, el seu cor palpita de llunes i sols per als companys.

A la cova dels ulls, el seu esguard tanca l'aroma profunda de la tarongina.

Ella, tan neta i blanca pels corredors tristos de l'escola és milotxa que, amb els petits gestos m'enamora: no desapercebuda, és l'oasi d'on bec, paraula rere paraula, la fe per l'amor, l'intent d'aquest cel que, enfugit quan somriu, reconec immortal.

A Rebeca.

Agrair la fotografia a abre tus ojos.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

2 comentaris:

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

Les teves paraules i els teus pensaments també són un oasi...

Marta ha dit...

Que bonica és la innocència, llàstima que la vida ens la prengui tant aviat.