divendres, 9 d’octubre de 2009

Manuel Vicent, Doctor Honoris Causa en Castelló



Despús-ahir, dia 7 d'octubre, la Universitat Jaume I atorgà el Doctorat Honoris Causa a l'escriptor de La Vilavella, Manuel Vicent.

No mai havia assistit a un acte d'aquestes característiques que, per altra banda, patia d'un calc de cerimònia religiosa pels temps en què discorria l'acció. Però la solemnitat exigeix aquests tipus de rituals.

Si la meua oïda no està equivocada s'inaugurà el Paranimf de la Universitat per a la ocasió, però puc anar errat ja que no m'agrada demanar detalls que considere no són els importants.

El padrí i, per tant, defensor dels Doctorand fou el professor Francisco Fernández Beltrán que, amablement, ha penjat al seu blog la laudatio perquè puguem gaudir-la. Hi féu una descripció de la vida de Manuel a la llum de la seua obra; però remarcà que on realment ha despuntat i sobreeixit l'autor castellonenc és en la columna de 438 paraules dels diumenges, al periòdic El País.

Ara ens agradaria també disposar digitalment (existeix la literatura que no consumeix paper) de l'art que Manuel dibuixà en la  conferència on plasmà la visió del món que sempre ha defés: una ironia culta lligada al descobriment que les coses importants en el nostre viure estan tocades de senzillesa.

Envoltat per estudiants, professors, amics i veïns, les seues paraules varen rebre un càlid acolliment: el to amable, crític i humà demostrà un cop més la seua particular Qualitat i Saviesa.

Per molts anys, Manuel...

Joan Vicent, encara no m'ha enviat cap foto de l'acte, però està perdonat...

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

6 comentaris:

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

Ara ja no compro quasi mai el diari, però ja m'agradava llegir Manuel vicent fa molts anys.
L'enhorabona, crec que s'ho mereix!!!

Eulàlia Mesalles ha dit...

Molts cops, les persones més extraordinàries són alhora les més senzilles. Desprenc del teu post que el M. Vicent també desprèn aquesta aura tan difícil d'explicar.

Ricard Garcia ha dit...

Fa molts anys que llegeixo Manuel Vicent, les seves novel•les i també les peces curtes. I més enllà de consideracions literàries, el que més m'agrada és la seva capacitat fer descriure la bondat de les coses senzilles. Sense necessitat de grans paraules és capaç de tocar el moll de la vida. Salutacions, Príncep!

Olga Xirinacs ha dit...

En general, els escriptors del País Valencià tenen una trempera literària que fa enveja.
Bé per Manuel Vicent i la crònica aguda i propera de la vida diària.
I al Príncep, per acostar-nos-hi.

Marta ha dit...

Jo no soc lectora del País. No tenia coneixement que Manuel Vicent fos escriptor. Així que demà faré recerca al Google i miraré els llibres que ha escrit per mirar de comprar-ne algun. Gràcies per descobrir-me a un altre autor en llengua catalana.

Joan Garí ha dit...

L'amic Manolo Vicent té aquesta virtut: tot i i que escriu bàsicament en castellà (també ha fet cosetes en català, i no de les pitjors)sembla permanentment que ho faça en valencià, que és la llengua en què pensa i en què viu. Al meu blog oficidelector.blogspot.com hi ha per allí perdut un comentari que li vaig fer d'un dels seus llibres memorialístics on es parla de tot això. Sembla un cs d'esquizofrènia lingüística però no crec que tinga major importància: és la substància del que diu, i no la llengua, el que importa. I aquesta substància és verdaderament substanciosa. Salut per als prínceps i per als plebeus.