dimarts, 24 d’agost de 2010

Melmelada de móres

Carta a Saragatona

Estimat amic: encara les móres són verdes, però no tenim tot el temps del món i la música del cor no és prou, malgrat la voluntat, per madurar-les.

Així, avui, la dona dels núvols, Jana i jo hem decidit enlairar les milotxes i pujar a l'Ereta per tastar l'aigua pura i dolça que surt de les pedres roges i, sobre una teula abillada de líquens, cau a les nostres mans: en beure-la, ens ha trasbalsat una humil felicitat.

Estem molt a prop del cel blau i preguem que l'aire envie la milotxa dels 750 metres sobre el nivell del mar als 490 on tenim la casa.
Camí cap avall, Jana ens duïa a les mans totes les pinyes que rodolaven pel terra. A la nostra pell i, ben sufocant, la ponentada.
Aleshores he vist que quasi la nostra lluna -per poques hores- és plena.
He pensat en tu cada nit d'agost quan veia cap a l'est aparéixer Júpiter i rumiava si aquesta massa d'hidrògen i heli podria accelerar la lenta maduració de l'esperança i bondat humana, també d'aquestes fruites silvestres.

Mosques, abelles, papallones, vespes, mosquits i saltamartins ens acompanyaven. Una a una hem collit i triat, amb arraps i calor, les móres carnoses. Jana ha aprés a menjar-se-les arran de terra, sense punxar-se el musell, ni la pell de la boca.

Morats per aquesta dolçor salvatge hem arribat a casa. Aleshores ha començat el ball del sucre bru i integral, la canyella, el suc de la llima... I, al perol d'acer, un sortilegi tan vell com bell ha reblit aquests ulls de l'espera lenta on es coïa la mescla melosa.

La cullera de fusta m'ha dit que enguany tastaràs la melmelada.

Camí de la plaça d'Aín per enviar-te la lletra he vist tremolar, d'aroma, unes roses.

Una abraçada.


- Escrit utilitzant BlogPress des del meu Ipod Itouch.

4 comentaris:

Vida ha dit...

Mmmmmmmmmm...això sí que és vida!

pere ha dit...

Ahir vam pujar a sant Pere de Rodes i la vora del camí era plena d'esbarzers amb les móres que si sí que si no. Vaig pensar en tu, vaig imaginar que més al sud ja devien estar a punt.
A la nit, a la plaça de John Lennon, Quico el Cèlio, el Mut... ens cantaven que no hi ha fronteres entre el sud i el nord (no sé `ben bé perquè ho dic això)...
Avui, que la lluna ja deu minvar, em fa mandra el retorn i la rutina, però m'alegra trobar la teva carta, la teva alegria... i les teves móres. Gràcies!

Una abraçada.

Olga Xirinacs ha dit...

Curiositat d'entrar en una carta adreçada a un altre i trobar-hi els secrets de móra, morada, demorada, perquè al més profund del bosc encara hi ha roses de bardissa que conviuen amb les petjades de senglar al fang de les últimes pluges.
Per sort, la carta és pública i avui la línia telefònica precària de Mont-ral em permet accedir als comentaris.

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies Olga; més paraules i fets haurien d'ésser públics per intentar el canvi en moltes actituds humanes.
Una abraçada.