dilluns, 8 de novembre del 2010
D'escrits, paletes, fusters, ferrers i pintors
Va ser del 21 d'octubre passat, la meua darrera entrada.
Els amics m'hauran de perdonar aquest aparent abandó; la dona dels núvols i jo hem pensat compartir una part dels nostres guanys amb altres treballadors que no tenen un sou tan clar i assegurat com nosaltres. I això, ara.
Superar una crisi no significa tan sols viure com un@ persona asceta, eliminar tota conducta supèrflua; significa en positiu compartir allò que tens amb els propers.
No ens cal esperar una reforma cojuntural i oportunista o, potser, una nova revolució buròcrata i de despatx. Sembla que aquestes han passat a la història.
Recorde quan Pere el de Provisionals -he trobat l'enllaç- passà per la mateixa situació temps arrere; deixà fotografies del desori, caixes tancades amb llibres, parets immaculades, unes ratlles escrites i més coses...
Ara som nosaltres; no podem canviar el decurs històric, no som mags per oferir treball a tothom; això ni els governs, ni els empresaris, ni els sindicats... Però tots sabem que aquests agents no volen solucionar el problema. Aquest poeta amic m'acosta l'enllaç de possibles respostes, però, qui escoltarà tan alternativa i sàvia conferència?
Les coses no són tan complicades; alguns intenten fer que pareguen així, clavar mitges veritats a cor obert, sembrar la desídia, la desesperança; sabem que la solució podria ser més propera i amable. Potser calen més ganes, un altre esperit més generós en la política i no aqueixa mena de mercadeig amb clientela fixa.
Així que entre paletes, fusters, ferrers i pintors anem rentant-li la cara a la llar.
De fet, tinc als plecs del cervell paraules, imatges, cabassos d'informació que s'engronsen i es desempereseixen al seu albir. La bellesa imponent, callada dels estris humils. Podrien no eixir mai a la llum, però plantarem cara a l'oblit entre grapats d'algeps, serradura i l'olor de la pintura ecològica. L'ordinador desballestat em mira de cua d'ull; no gose tocar-lo, li somric amb una enyorança, car a les mans el meu Ipod receptiu m'enlluerna i canta la veu per a vosaltres.
Parlar per no callar, no; no dir res crucificant la bellesa quieta de les paraules tampoc...
Sí aquest aleatori i lleu silenci observat pels visitants, provisional. L'amor no ho és.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
7 comentaris:
veig que ho porteu prou bé doncs, en tot cas, i per si defalliu, ànims :)
Ben tornat, amic.
Tota la nit bufant el vent. Desplegue el velam del vaixell dels ànimes perquè t'arribe, bon Príncep.
volia dir "dels ànims", perdó...
Amics meus tots, sóc un corredor de fons i els vents, ànims i paraules vostres fan lleu aquest desert que, de vegades, trepitge.
Estic amb deute amb vosaltres, espills on beu aquesta veu.
1) Home, l'alternativa i sàvia, està clar qui no l'escolta, no trobes? També qui no la vol escoltar. Alerta, doncs, amb els malentesos producte de preguntes retòriques on la resignació prospera tant com el silenci que reben per resposta.
2) No hi ha màgia, dius, per a oferir treball a tothom, però, redell, quina màgia la dels milions fugats a Suïssa, eh? "No som mags!", ai, això bramava el meu cap quan li reclamava l'augment salarial corresponent a l'IPC anual segons conveni (IPC que, per cert, els funcionaris no han de passar pel tràngol de demanar).
3) El tercer paràgraf és boirosament impersonal. Per a qui creus, amic, que són "tan complicades" les coses? Per als pobres? Per als rics? Per ningú? Ens emboliquen, ells? Ens deixem embolicar?
Tres bones entrades les teues Josep.
Escrivim, entre d'altres coses, per provocar, no per marejar la perdiu. I més encara quan hi ha poques perdius, menjades aquestes pels mateixos de sempre, o bé algunes (les restes) són de píxels o plàstic i, per tant, no mengívoles.
M'agrada que el lector responga ell mateix... símptoma que la matèria gris circula encara. Comprenc el teu estat i el to, també el cansament per la recerca d'un futur obert que massa a sovint se li nega a l'altre, al que sempre ha d'escoltar i que, d'altra banda, és ignorat una, dues, tres vegades...SEMPRE.
Tu saps que m'emprenya la retòrica quan els nostres polítics, la majoria, són per dir-ho fi i amb un llenguatge parmenidi "bicèfals errant, perduts" i per tant sense categoria moral, ni existencial per representar els qui no tenen sou, ni veu. Ells són intocables, els seus privilegis també (sou vitalici del President, xofer, possibilitats de treball en empreses privades en eixir, o viure del conte fent conferències) ha, ha!
No crec en la màgia, però és ben cert que hi ha una màgia malvada, poc solidària i que s'oculta a través dels mitjans de comunicació, si més no, es parla d'ella amb veu baixíssima, inaudible. Però no som faves nosaltres, malgrat que ni els interessen els nostres escrits (a la classe políticai econòmica dirigent) i infantilment acaben les rodes de premsa amb rabinades.
No justifique els funcionaris, tenen sou, és cert, però de fa temps que no existeixen; són un col·lectiu d'ombres, vagaregen desorientats i -encara que no siga políticament correcte dir-ho- manipulats pels sindicats pel que fa a reivindicacions. Recorde la pel·lícula Les invasions bàrbares del canadenc Denys Arcand (2003). Tan sols caldria veure les fesomies dels treballadors quan apareixen els "alliberats" per comunicar-los històries. Potser els funcionaris s'ho han guanyat a pols i cendra - no el sou- sinó aquesta inexistència, ja que amb ells els governs i burócrates tallen o afegeixen (experimenten) i els agafen com la primera línia de foc on apaivagar la mala llet social que el sistema també conrea a posta.
La premsa filtra i promou també certes informacions i notícies, de vegades podríem dir interessadament? Si no recorde mal, ací uns globus sonda com enquesta en Cadena Ser, per mor d'una opinió personal d'un empresari (Mango) isak Andic: Estaría usted de acuerdo en que pudieran despedir a los funcionarios públicos?
Plantejar les coses així és de "jilipolles".
Les coses no són tan complicades ni per a tu, ni per a mi, peró sí ho són per certes persones que decideixen sobre la vida dels demés, però guarden la roba quan ells naden (pujada del sou dels polítics en iniciar el curs polític, sou vitalici del president, xofer, possibilitat de treball al sector privat immediatament a l'eixida de la vida pública i institucional)...
Les assignacions de l'exèrcit, la casa reial i l'esglèsia, són temes també a tractar, però la classe política fins avui, passa de puntetes. Fan por i perdre clientela als temps que corren, com que no, mâe meua!
Quanta íntima poesia, oi Porcar?
Més clar aigua.
Publica un comentari a l'entrada