EL fet poètic segons Marià Manent

Nota preliminar al poemari La ciutat del Temps

ALGUNS CREUEN que en la literatura catalana contemporània hi ha, quantitativament, un desequilibri dels gèneres, una desproporció massa favorable als llibres de poesia. Un il•lustre filòleg ha dit que si s'accentuava massa aquest predomini, ell s'inclinaria a escriure en alemany. En aquest punt, vull confessar-ho, tinc la consciència tranquil•la. No he contribuït gaire a agreujar el fenomen que alguns lamenten; el meu anterior llibre de versos, L'Ombra i altres poemes, va publicar-se el 1931, fa exactament trenta anys.

Penso, per altra banda, que una abundosa producció poètica no ha d'ésser mai motiu d'alarma. Si, com es recorda en The Fire and the Fountain, «els poetes tenen el deure i el privilegi de preservar la vitalitat de la llengua», si «malden per donar forma duradora a les inflexions del llenguatge de llur temps», no és de témer que aquest esforç sigui inútil. La diversificació literària, el saludable equilibri dels gèneres ja vindran algun dia. I a mes —qui sap?— potser la poesia, com volia Richards, és un instrument de progrés biològic, perquè resol en harmonia els conflictes emotius i ens prepara així millor per a la vida. En tot cas, el poeta, més que cap altre artista de la paraula, manipula els mots amb delícia o amb ira; sap que el llenguatge és alhora una matèria difícil, hostil de vegades, afadida per l'ús, i un instrument de possibilitats prodigioses. Viu, és ben cert, al centre de la contínua tensió que es produeix entre l'estructura musical i l'estructura de la llengua parlada. Com Rabelais, veu el color dels mots —d'atzur, daurats, grisos—, n'assaboreix «l'articulació delectable» i li plau d'escoltar els sons de la llengua en els versos nous, com qui s'acosta a l'orella una petxina cercant-ne la remor vaga i secreta. Visions, perfums, enigmàtics auguris i records insondables són així salvats en el fluir dels dies. I les realitats que els poetes evoquen tenen sovint aquell misteri estranyament lluminós amb què ens sobten tot d'una, sota un cel rúfol de setembre, les coses que il•lumina una llambregada de sol blanc í violent, totes voltades d'ombra.

Un dels enigmes que més m'han fascinat en aquests darrers anys és el de la primera espurna del poema, l'obscura naixença d'aquella «música anterior al concepte» de què ens parlà Mallarmé. M'ha preocupat una profunda contradicció observada entre dues escoles de comentaristes (filòsofs o poetes). Hi ha els qui asseguren que l'estructura originària brindada per la intuïció poètica és sempre més plena i valuosa que el poema mateix. Shelley veia en tot poema un eco incomplet d'aquella primera música. Segons Claudel, en canvi, la inspiració només dóna una visió fragmentària, i la intel•ligència del poeta ha de completar-la, ha d'interpretar «aquella crida o mot enigmàtic i informe». Per qui ens decantaríem? Si és cert que el poeta s'entristeix de vegades perquè veu la distància que hi ha entre el fulgor de la boirosa intuïció primera i la seva expressió verbal, altres vegades observa un acord perfecte entre el poema acabat i el seu nucli originari. En opinió de Croce, no hi ha traducció o trasmudança del nucli germinal del poema: ell identificava intuïció i expressió. Però la cosa no em sembla pas tan senzilla.

Si la manera com sorgeix i actua la intuïció creadora varia de poeta a poeta, hi ha, amb tot, certs fenòmens que es repeteixen. Sumant nombroses experiències podríem deduir el caràcter involuntari de la «inspiració», i també l'excepció que aquesta regla comporta: la intuïció poètica sorgint com una recompensa oferta a la tenacitat, a la paciència d'un art voluntari i humil. De vegades gairebé tot el poema és donat graciosament, però queda una petita zona buida, inacabada. No es troba la imatge reveladora, la cadència justa d'un vers. Passen dies, potser anys, fins que sorgeix inesperadament la nova intuïció que completa el poema. La inspiració és una dea que, després d'abocar generosament el corn abundós, el retira tot d'una amb inesperada avarícia.

La poesia ens espera de vegades al cor del silenci, en objectes, en éssers i concordances que inexplicablement se'ns tornen símbols i semblen condensar el misteri del món. Recordo un matí de febrer, en el parc d'una ciutat suïssa, ornat amb llargues rengleres de vells cedres. Més amunt de l'avinguda on jo passava hi havia conciliàbuls de xiprers i d'avets solemnes o aplecs de bedolls, joves encara, amb el brancatge nu: la silueta vagament femenina els feia semblar tímids en llur blancor frèvola i vaporosa. Prop meu, sota un dels cedres, s'estava un paó magnífic, una mica allunyat del tronc. Semblava conscient de la beutat de les seves plomes blaves, verdes, tornassolades; i havia posat el seu ròssec majestuós seguint exactament la direcció de la branca més baixa. Hauríeu dit que volia fer observar als vianants la innegable semblança que hi havia entre la seva cua sedosa i estilitzada i l'afiligranament verd i gris del cedre. Era, immòbil, gairebé ritual, com una metàfora silenciosa. Vaig recordar la poesia del Yeats jove, la poesia de Mallarmé. Tot l'enigma de la realitat semblà, per un moment, concentrar-se en la mirada inexpressiva del paó i en la curiosa analogia que acostava la pom-pa immòbil del seu plomatge i la branca més baixa del cedre, humida encara de la boira nocturna.

I vaig recordar que la poesia neix, essencialment, d'un impuls metafòric, de la complaença misteriosa del qui sent la relació profunda dels éssers i les coses més discordants. Quan Marianne Moore, referint-se a la testa d'un lleó, l'anomena «ferotge crisantem», o quan Pasternak compara el lent congriar-se de la tempesta a la vida immòbil d'una crisàlide, sentim que la poesia descobreix concordances que la filosofia difícilment gosaria indicar. I pensem, potser, que tota poesia autèntica és, en el fons, religiosa. D'una vaga i obscura manera, en cercar l'afinitat dels éssers revela un impuls cap a l'Ésser, la fascinació que sent l'home davant el misteri de l'Únic.

Tot el llenguatge, observà Emerson, és metafòric, és poesia fossilitzada: «Així com la pedra calcària del continent és formada per infinites masses de petxines procedents de bestioles minúscules, el llenguatge és fet d'imatges que ara, en l'ús secundari que en fem, ja no ens recorden llur origen poètic.» Aquell matí de febrer vaig pensar que les imatges del poeta són, en certa manera, silencioses i vives com la que l'ocell immòbil em proposava sota el cedre. Perquè el gran privilegi i la torbadora paradoxa de la poesia és que li cal expressar amb paraules, amb les pobres paraules de cada dia, malmeses, decaigudes, oblidades de llur alba ardent, precisa¬ment «l'esplendor de la beutat —com digué Saint-Exupéry— que reposa sobre el silenci».

Agrair la fotografia a J. Gállego.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir