I bategues -despullat de tot- en les corbes del vent que les du joves als teus llavis...
Canta poeta, no t'atures i canta. En sentir-te, creix la vida.
He obert la finestra de l’habitació i ha tornat a entrar la llum.
M'has pintat el cel d'abans i te'l retorne. Amb ulls tancats, fas tremolar aquesta resplendor que al meu cor balla.
Foragita les pors i canta'ns.
No et cregues un solitari; nosaltres, amb el perfum de les primeres roses, hem eixit per agafar-te i dur-te a la fira. Compartirem cadira a la sènia dels somnis. Estira els braços, pren tres paraules, que giravolta i giravolta.
Som a la teua vora; plega-les, pacient, i desa-les a la muda butxaca. Arribaràs a casa i el cruixit de les ascles on resten les ombres esdevindrà un oblit; millor encara, un somriure.
Canta poeta i buida la pena.
No veus que al si de l'hivern boten lletres de foc i joia?
Desclosos els ulls, llig l'intent d'aquest viure en la lletra.
A poc a poc la llum s'estira en la música: el camí de la recuperació el poema.
Pots escoltar la música el camí de la recuperació també amb Spotify.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
3 comentaris:
No tinc paraulas per expressar la meua gratitud.Aquest regal que em fas, Josep Lluís,és l'aire fresc que m'ajuda a respirar.
Gràcies, company.
Siempre pots trucar a la petita porta d'aquest cor. Sempre vol dir sempre: és ta casa.
Paraules, sempre jovens, sense por, valentes en la veu del poeta...compartides, viscudes...
Tu ho fas així i m'agrada.
Publica un comentari a l'entrada