diumenge, 19 de desembre del 2010

Lletra delicada per a un poeta


Mire el cel i no existeixen convulsions; sóc el gris per la paraula. Per ella, tu comprens el món.
I bategues -despullat de tot- en les corbes del vent que les du joves als teus llavis...

Canta poeta, no t'atures  i canta. En sentir-te, creix la vida.

He obert la finestra de l’habitació i ha tornat a entrar la llum.
M'has pintat el cel d'abans i te'l retorne. Amb ulls tancats,  fas tremolar aquesta resplendor que al meu cor balla.

Foragita les pors i canta'ns. 

No et cregues un solitari; nosaltres, amb el perfum de les primeres roses, hem eixit per agafar-te i dur-te a la fira. Compartirem cadira a la sènia dels somnis. Estira els braços, pren tres paraules, que giravolta i giravolta.
Som a la teua vora; plega-les, pacient, i desa-les a la muda butxaca. Arribaràs a casa i el cruixit de les ascles  on resten les ombres  esdevindrà un oblit; millor encara, un somriure.

Canta poeta i buida la pena. 

No veus que al si de  l'hivern boten lletres de foc i joia?
Desclosos els ulls, llig l'intent d'aquest viure en la lletra.
A poc a poc la llum s'estira en la música: el camí de la recuperació el poema.

Pots escoltar la música el camí de la recuperació també amb Spotify.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

3 comentaris:

Joan B. Campos ha dit...

No tinc paraulas per expressar la meua gratitud.Aquest regal que em fas, Josep Lluís,és l'aire fresc que m'ajuda a respirar.
Gràcies, company.

Príncep de les milotxes ha dit...

Siempre pots trucar a la petita porta d'aquest cor. Sempre vol dir sempre: és ta casa.

wanderlust ha dit...

Paraules, sempre jovens, sense por, valentes en la veu del poeta...compartides, viscudes...
Tu ho fas així i m'agrada.