divendres, 10 de desembre de 2010

Vida


                                                                   A Beatriz, per mostrar-me tantes noves músiques.

Una paraula de quatre lletres s'ha aixecat, humil, davant meu.

Un misteri que deixa bocabadat de tan complexes definicions que li donem, però que sempre se'ns escapa.

Jo sóc simple: també ho és la vida meua; sembla que ha estat feta a la mesura d'aquest dir. No cerque estranys i complicats jocs de paraules, encara que no sempre me n'isc. No vull encotillar-la.

Però l'amic Ricard diu, em fa pensar..

Pense en la vida, en el sentit dels mots, aquells àmbits inefables, els indrets on s'abilla la poesia.

Vida i poesia són dues paraules amb què volem copsar la Realitat escàpola. Dos artificis per despullar-nos, que ens lliguen a metàfores i més metàfores. Diem el món, el vestim i despullem amb paraules, amb invents que hem manufacturat les persones a cop de cervell i circumvolucions...

Són les paraules eines que ens fan creure creadors i intel·ligents?
Serà la veritat l'oblit, la boira de la hipèrbole?

Arribat ací, alce les mans als núvols i els pregue pluja!
Ploveu!
Ploveu-nos ara, en l'instant fugaç de la demanda!
Si us plau, escolteu el meu fracàs!

Però els núvols no m'escolten, jo els hi pose nom i colors i em sé útil, m'ho crec; però, al capdavall, els emmascare, els combine per a tu; sóc un impostor amic lector i princesa... Per als vostres ulls que passegen aquest somni.

Serà poeta qui creu en les paraules, el poder mirífic que amaguen?

Serà poeta qui construeix fermament, amb voluntat conscient de calcular les seues àuries bisectrius?
Veus, per atzar, l'angle on balla el cor ocult?
Posa'm la pedra al rierol, persona amiga; vull passar a l'altra banda, de la mecànica a la poètica de l'amor.
La paraula no és cap monopoli.
Pren, agafa-la i engrunsa-la.

Ara, diuen molts, escriure poesia...

Però la poesia es va perdre en temps immemorials, tresor d'infants: anem al bosc, cerquem-la en la molsa de ta mirada.

Poesia no t'amagues en cap prestatgeria, ni en les mans bellíssimes d'editores que perfumen papers, també el desig.
Poesia tu no tens sexe; creix, arrela't en l'aire d'un somriure buit, ganyota de qui no sap paraules, però les viu. Carn oculta de la meua carn que, ara, et dispose. Teua.

La llum tremola al pit en la dicció; i, en panteixar pels llavis, tu m'inventes i regeneres des del més profund.

Sigues vida meua.
Salva'm d'aquesta soledat!

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

7 comentaris:

Vida ha dit...

No puc més que estimar igualment aquestes quatre lletres, sinó no faria honors al meu nom :) I aiximateix totes les que conformen la poesia. Belles reflexions.

novesflors ha dit...

M'encanta el post. Ho has sabut expressar molt bé i, a més, bellament.

Príncep de les milotxes ha dit...

Gràcies , com sempre, per la vostra generositat en llegir aquests petits articles-reflexions.
Vostre, el Príncep.

ricardgarcia ha dit...

Quina magnífica reflexió, Príncep, sobre els àmbits de la vida i la poesia. M'has fet pensar en algunes de les coses que deia Valente i he corregut a la prestatgeria a recuperar les 'Notas de un simulador', on exposa un manat de les seves belles i sàvies idees sobre què és la poesia.
Entre tot el que dius, a més, a mi em sembla que hi ha una de les millors definicions que mai he sentit de poesia: "La llum tremola al pit en la dicció". Felicitats per la troballa i per l'apunt. Una abraçada!

wanderlust ha dit...

Mare meva Príncep, quina expressió de sentiment!, a quant cobres l'hora d'inspiració?, em fas falta.

Beatrice ha dit...

Gràcies...

Príncep de les milotxes ha dit...

Estimat Ricard, Valente és un gran mestre... jo pense a sovint en l'estructura profunda d'allò que no sé diu o llig als seus poemes; era una inquietud que el perseguí al llarg de tota la seua obra... allò que resta inacabat.
La poesia no sempre vol dir, També hi ha una poesia que apunta o adreça, però sense dirigir.
Aquesta també és interessant. Sempre he quedat sorprés pel llibres més críptics de Valente... han tingut una projecció fins arribar al llibre darrer Fragmentos d'un libro futuro.
Mare meua quantes coses per sentir i aprendre encara.
Respirarem en la incògnita!

Estimada Wanderlust, la sort nostra és que la inspiració, en el cas que es digne a visitar-nos ens ha de trobar treballant, i a més a més no té preu.
Gràcies per la teua amabilitat però la meua ignorància en moltes coses, lletres i aspectes del viure és magna...
Tin paciència amb mi.

Beatrice, la música és una paraula per a mi. Gràcies per apuntar-me nous horitzons. Teu.