dilluns, 13 de juny de 2011

Enverinament sistèmic


Canta un verderol, versàtil ell, en la seua modulació.
Un verderol canta.

Mentrimentres jo, amb el cap cot, ulls tancats i tan sols les finestres de l'oïda, el seguisc pels horts.

No és que es troba quiet l'ocell, engronsant-se en una branca; aixeque el cap, i el veig -com una daga- creuar l'espai.

Canta lliure cap al cel, com qui amb el bec pessiga l'esperança, l'horitzó.

Amb el cap cot i ennuvolat entropesse contra les mànegues, contra les branques; perdut pels fraus m'arrapa la boira dels piretroides, del xilè, de l'etoxazol.

Jo faig tentines i arabescs, les arcades se'm mengen: blanc de puríssima escuma em surt per l'orifici per on bese la lluna.

El pardalet conscient del patiment es planta a la sèquia, saluda i canta: el temps és tot seu.

Ràpidament mou el cabet cap als dos costats: una, dues, tres vegades... Sembla un llamp per ferir l'enverinament. Se n'adona de la tristesa amarga d'aquest dia assolellat.

I piula i piula amb més força per véncer aquest mareig.

Ha pogut més la seua melodia; de les paraules llegiu la dansa?

La fotografia d'ací.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir