dimarts, 21 de juny del 2011

Les meues dones, XIX


Ella és molt major... Quasi sense edat els fills de Barcelona han vingut per endur-se-la. Tota la vida ha viscut al poblet, fa uns anys que morí el seu marit; però té les amigues i cosines: tota una vida que, al seu cap, ha esdevingut una postal.

Ara la veig asseguda a la fresca, potser en l'última engronsadora de les onze de la nit; i, mentre camine a llançar la bossa de fem diu:

- Xiquetes voleu algun llibre?

I les endormiscades veïnes mouen el no amb el cap. Marca el rellotge la lentitud de les hores, les campanes sonen.

Els fills van omplint la furgona llogada amb tota mena d'estris i d'atifells: quadres, espills, butaques, cadires, petits armaris, baüls, electrodomèstics menors.

- Xiquetes voleu algun llibre? Domina el silenci.

Ella no para amb el que sap darrer balanceig. Aleshores el fill els diposita, amables, al sostre del contenidor. Jo els mire de reüll.

A l'endemà i de bon matí, les oronetes pentinen els carrers i la vorera és plena de pau i solitud. Ella se n'ha anat, fins i tot la seua aroma s'ha esvaït. Camí del forn, de lluny, veig els llibres; m'enfile i els agafe.

En arribar a casa, els òbric i fullege: Guiness, Digest, un còmic, costumisme, literatura castellana llançada al fem. Ni Balzac, ni Clarín ho saben, descansen en pau.

Ara ella és un altra dona meua de paper, retratada amb les arracades de falses perles, sincera en la darrera mirada d'amor, mirada pel seu poble, per la gent que potser ja no veurà mai més.

Ella, immortal en el meu cor...

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

3 comentaris:

Clidice ha dit...

Ai, mira, que m'has arribat a l'ànima i se m'ha fet tota trista i una mica conformada alhora.

Unknown ha dit...

Per tu esdevé dona de paper. I ella, com viurà aquesta nova etapa lluny de les seves coes?

Príncep de les milotxes ha dit...

Més que tristesa captava una gran melangia en les seues paraules, en els seus actes sabedora que eren els darrers viscuts al poble, Clidice.

Per altra banda, Lali crec que ho durà malament. La vida en aquests poblets de La Plana Baixa , envoltats de tarongers i llimeres, encara es fa a la fresca; les dones i homes surten a jugar a baralla, al dominó, parlen de tot allò ocorregut al poble, comenten històries personals. A ciutat, no crec que això esdevinga amb la naturalitat, llevat de quan siguen festes del raval...

La meua casa és un edifici de sostres alts, casa antiga de llauradors amb una seixantena d'anys. La seua propietària vídua fou duta a un 11 àtic de València per les seues nebodes; de tant en tant trucava a les veïnes i elles em contaven que enyorava els dies viscuts i passats. Jo vaig assabentar-me d'aquestes emocions, anys desprès de viure i haver fet la compra.

Quines coses Lali!