Introit
Allò que sóc,
un ai privat de llum, el panteixar
de la foscor si tu no fas dels mots
la carn memòria que em recompon
almoina exacta, blues no diluït.
El sedegós pel cor perdut,
aquell
qui sóc, la veu que ja no beus, ni vius,
teixit ocult, intent de remembrança,
el blau tan gris d’un cos furtiu en l’ombra.
Tan sols un gest
i aquest esdevenir
dels ulls eterns i buits esclataria
ortiu de sol.
I així tot l'univers,
passats, futurs se'ns obririen cant,
aquesta cicatriu d’amor present
pel foc tan cau,
humil,
dels pètals teus:
voler-te en la certesa d'una rosa.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada