dilluns, 8 d’abril del 2013

Home a l'ascensor


En aquell indret no hi havia espills...
S'oïa un tranquil so de dues campanes i, en un obrir i tancar de portes, l'espai era omplert per un home puríssim, de gris: sense cap tipus de sentiment, sense cap ganyota que alterara l'aire, desprovist i buidat d'ell mateix, un ésser solitari, un ésser mut, perquè fóra observat  per aquelles asèptiques quatre parets.
Ning-nang!  Ben límpides, de nou, sonaren aquelles dues campanes... 
I per la porta oberta isqué la Tristesa de l'ascensor.


                                                             

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

2 comentaris:

zel ha dit...

Vaja, el final sobta. Però és bonic malgrat certa tristesa...

Príncep de les milotxes ha dit...

La meua fidel Zel que no mai m'oblida...
Et tinc al cor.