dimarts, 4 de desembre de 2018

UNGLES


Amb dissimulació alce la vista i mire el seu roig. Abaixe els ulls, però pels rierols de la ment continua la mirada. A poc a poc endevine el fons i forma de llur existència; una part que em duu al tot.
No podem comprendre l'Altre; això o bé és un regal, o bé un etern intent d'aproximar-nos.

Mire el seu roig,  i em percudeix la sang al pols, i la sent. És un color d'assossec, de curiositat, de vida inacabada que bat en el temps.

Tant de bo fóra dibuixant d'emocions! Nodriria de bella arquitectura la visió d'aquest paisatge.



Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir