dimarts, 15 de setembre de 2020

Petites necessitats, 72

Las Teresitas

No existeix un estiu perenne, malgrat tota la sorra que se'm cola entre els dits dels peus en aquesta platja. Però incansable, t'observe. 

El meu amor no natural, a voltes fuig dels sons. Va més enllà del cos que em dignifica i envelleix. Després de la llum i la foscor canta la senzillesa i se sobreposa a la sang i els batecs. Pinta en les coves del desassossec i escriu ritmes amb colors per a quan ja no hi siga.

Potser tremolarà ma consciència, em pixaré al damunt i patiré d'anòsmia. Ningú em visitarà la veu antigament dita i no entendré ja de somriures. Tot això i potser encara més que no he pogut imaginar. 

Però hi haurà algú que no existint ara o potser sí, comprendrà aquest voler eixut, punxós i volcànic que en silenci esperà la pluja, que plantà grafies contra les estacions. Petites llavors per fructificar en la mirada. 

Als teus ulls vaig beure l'esperança. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Cap comentari: