Mots

Saltironegen els mots, grill que soc d'un indret a un altre quan tot esdevé una vida única, una única vida i el poema es compon amb múltiples variacions per descriure aquesta pell de món que ens oblidarà. 

És bell beure la sang dels altres, sentir-te a recer dels vendavals d'odi que cerquen arraconar-nos; que desitgen fer-nos creure que som energia encapsulada, flemes excretades en masmorres.

Sona un clavecí i mastegue llavors de girasol. Acaronar aquest temps vital, la consciència on caminem, els músculs neuronals on m'exercite cada jorn. 

Amb una pinça urpege l'agost, ordene prestatgeries d'emocions i em reconec alhora fràgil, poderós. Gaudir de l'existència, dels finestrals del diccionari, descobrir l'amor que petites andròmines dibuixaren en l'efímera carcassa quan fui engendrat. 

Hauré d'escriure una antologia de colors i fer-los surar en l'aire. Milotxes de mots que sempre han cercat aquesta meua blanca llibertat. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

This thing called love, of Peter Pearson

https://open.spotify.com/track/6MTh4baIIUv3rgAzQH7Q1p?si=8mpcJQwZQkCevjlAYzTckg

Una certa connexió

Cada matí el passeig d'estiu sobre la pols d'arenita: el calcer esdevé rogenc sense ser fregat pel sol. 

I, aleshores, iniciem la ruta: orenga, poliol, prunes, mores, pericot, campanules, figues perdudes de secà i aquell ventijol sobre les desaparegudes flors seques dels cirerers. També mosquetes que, de tant en tant, són aspirades pel nas amb la consegüent molèstia. Ràpidament desapareix l'embolic, mentre soc conscient que tot són records com terrossos de sal.

Cullera a la boca, mastegue la llum desada als intersticis de la memòria per tal de refer els sentiments d'aquest treure els mots relligats de passamaneria que duen el nacre del teu cos.

Adonar-se d'arrels, de la fullareda caiguda i l'aigua que s'escorre, dels grapats d'ombres i d'ocells... Aquest passeig, una manera floral de fer l'amor.

Una certa connexió, de Peter Pearson.

https://open.spotify.com/track/2ZcijU2haRugPh99o25R5Y?si=eGs8Hxr6S5aoDHD9W8yV4Q

 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Carta per a Abril

Tornar a la solitud d'Aín tot i la gentada que es pressent aquests dies i acompanya. Sort del sol que possibilita amagar-se. 

Brilla una simfonia per aquests camins on la humitat ens transpassa els batecs i les cames ens duen amb cadència de libèl·lules als cims dels núvols. Bec de la terra dels silencis, de la mà que m'aparta, de les lletres somiades i no escrites; elles fan bastides per atansar-me al reialme únic de les lletres on soc autèntic i no cal justificar-me davant res, ni cap persona. 

Encendré mots perquè no oblidem aquesta misèria humana, totes les pestes que ens envolten i cal foragitar, el pes de la indiferència que assassina. Afegiré llenya, subordinades i connectors, els predicats de la injusticia perquè l'alimara cresca. 

Així el foc encetarà vida, vindran verdors rere tantes sequeres de l'ànima. 

Una gota de cel em cau a les temples, una tempesta d'esperança amb llamps vull per a tu, lector, ara que passeges entre els sons dels espais i les grafies. I perquè benvolguda Abril, escriure és estimar l'essència de qui ets. I oferir-ho la natural conseqüència. 

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

Sala d'espera

Aguarde el torn, sense haver-lo demanat. Observe les cares de totes les edats: polides, afaitats, estovades pel sol, oblidades pels vents i l'aigua, envellides, arreglades, cossos d'esport, descurades...

I a tots ens arribarà la passatgera. Tots farem viatge i la consciència s'esvairà. I tan sols esdevindrem una cara plasmada a un plànol setinat, un pensament furtiu quan repassaran la quotidiana pols sobre el piano o l'aparador. 

Tot seguit els presents hauran  de fer menjars, endreçar jardí o casa, fer via cap als treballs; hi haurà veus de la mà d'íntims silencis, i el sol farà el semicercle en nous horitzons que no seran mai més els nostres.

Faran neteja dels papers acumulats en carpetes sense considerar aquell sentiment o emocions que els gestaren. Desconeixeran les contrasenyes als ordinadors per acostar-se als llocs on hi hagué els darrers bocins de pols i il·lusions. Les parets amb poemes ocults no seran mai cercades, ells no esdevindran pronunciats.

No importa molt, ni tant...  després d'haver tastat com d'atzarosa i relativa és la vida que encimbella unes mol·lecules organitzades de carn i n'oblida d'altres. Així som els humans i potser no canviarem, malgrat allò viscut i observat

Al capdavall retornarem a allò que sempre hem estat i sempre fórem, pols minúscula d'estels.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir