Cada matí el passeig d'estiu sobre la pols d'arenita: el calcer esdevé rogenc sense ser fregat pel sol.
I, aleshores, iniciem la ruta: orenga, poliol, prunes, mores, pericot, campanules, figues perdudes de secà i aquell ventijol sobre les desaparegudes flors seques dels cirerers. També mosquetes que, de tant en tant, són aspirades pel nas amb la consegüent molèstia. Ràpidament desapareix l'embolic, mentre soc conscient que tot són records com terrossos de sal.
Cullera a la boca, mastegue la llum desada als intersticis de la memòria per tal de refer els sentiments d'aquest treure els mots relligats de passamaneria que duen el nacre del teu cos.
Adonar-se d'arrels, de la fullareda caiguda i l'aigua que s'escorre, dels grapats d'ombres i d'ocells... Aquest passeig, una manera floral de fer l'amor.
Una certa connexió, de Peter Pearson.
https://open.spotify.com/track/2ZcijU2haRugPh99o25R5Y?si=eGs8Hxr6S5aoDHD9W8yV4Q
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada