Brilla una simfonia per aquests camins on la humitat ens transpassa els batecs i les cames ens duen amb cadència de libèl·lules als cims dels núvols. Bec de la terra dels silencis, de la mà que m'aparta, de les lletres somiades i no escrites; elles fan bastides per atansar-me al reialme únic de les lletres on soc autèntic i no cal justificar-me davant res, ni cap persona.
Encendré mots perquè no oblidem aquesta misèria humana, totes les pestes que ens envolten i cal foragitar, el pes de la indiferència que assassina. Afegiré llenya, subordinades i connectors, els predicats de la injusticia perquè l'alimara cresca.
Així el foc encetarà vida, vindran verdors rere tantes sequeres de l'ànima.
Una gota de cel em cau a les temples, una tempesta d'esperança amb llamps vull per a tu, lector, ara que passeges entre els sons dels espais i les grafies. I perquè benvolguda Abril, escriure és estimar l'essència de qui ets. I oferir-ho la natural conseqüència.
Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada