A través de les sucoses paraules intercanviades amb Elies Barberà, arran d'un poema escrit al seu interessant llibre Zoo, unes neurones meues extraviades dibuixaren sobre el paper el que es veu a l'altra banda de l'espill, una mena de resposta automàtica al seu text. Vaig restar tranquil i satisfet; es tractava de jugar amb les paraules. Inicie avui, una nova secció que s'anomenarà Paraules en joc: la disposició espacial, semàntica i auditiva són les úniques regles del joc.
No cerqueu res més, no fregueu la susceptibilitat: tocar l'argila que, lleu, afaiçona l'univers poètic.
I em dic: experimentar paga la pena, però hi val tot?
ANTOLOGIA
els poetetes catalans fent versets, comptant decasíl·labs, sense parar, un neguit, com qui recompta morts, sonets, el tou dels dits brut de tinta, les manetes de talp. les jaquetes de llana, les ulleres de muntura metàl·lica, els poetetes catalans estremint-se sota el paraigua de llum del quinqué, encomanant-se devotament als clàssics, la tensió a les barres, l'estilogràfica, la tradició, ja se sap: la dolcesa de l'anus.
Elies Barberà
els poetetes valencians i l’escriptura. estiregassen mots furgant llur làtex postmodern. inseguretat. com descriure un pet o pensar l’aroma de la trista tinta del calamar, anisosil·làbics dibuixen als mocadors. els ulls guerxos, en samarreta. colls sagrats i apàtrides, conversos a la sinagoga de l’editorial. caps daurats, corcons en noves sitges de pols i capelletes. udoladors llepats per l’òfset, adoren l’ofimàtica. hiperrealistes del temps, creguts dominadors, iconoclastes. valencianets amb poética disfressa de lletres grises, no ho veieu? innovadors nascuts ben morts.
Josep Lluís Abad
En definitiva un joc per mirar-nos una mica en l'espill, per conéixer el personatge que habita el nostre jo desconegut, però es capgira, ol i camina per l'altra banda.
Amigues i amics que escriviu o llegiu, potser parle de tu, amb total seguretat de mi.
Música de fons, Camp de micos, de Mezzoforte.
Agrair la fotografia a GarVied.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
12 comentaris:
Hi, hi, hi,... ric com una hiena i prenc el teu palimpsest com una ampliació d'"Antologia". Evidentment, per a mi "els poetetes valencians" estan inclosos en el grup més gran que són els "poetetes catalans".
Qui s'atrevix a fer un palimpsest del palimpsest? El joc dels espills i de les mirades està obert. Només cal voler i saber jugar.
D'acord totalment; m'agrada el teu esperit esportiu Alietes; fauna així no se'n troba normalment. Jo també sé que tots som fills de la mateixa mare. I no he esborrat el teu text per escriure'l per damunt; simplement li he donat la volta; això que en les matemàtiques en diem el Complementari d'"A". Li he afegit més qualitats, vicis i virtuts; en definitiva, crec hem radiografiat, de la literatura, (humilment, sinó Calinqueta ens renyarà)l'actual esperit.
Neteja't les dents; m'agraden sempre perfectes i ben delimitades.
Haurem de treballar per iniciar, com dius, la gran tasca... però la clau petita que obre l'univers es troba en allò petit: la saviesa habita el palau.
Abraçades i vigila: honora sant cugat.
Les interpretacions...Potser manquen dades; ¿els estils? segons les circumstàncies més clàssic més postmodern.
Autocrítica: perillosa la balança que confia en l'expressió.
Però, i el qui aprofita el post i passa del lloc del comentari i en fa un post? Molt bo, per cert (d'això se'n diu diàleg).
Una abraçada.
Pd: records a Cortàzar (obviament l'escriptor).
Ah! Sospite que, independement de gustos (allò dels colors... no hi ha res escrit...), el que ha propiciat esta nova etiqueta teua, ha sigut traure de context una metàfora relacionada amb els arbres què, per a mi, des de fa mooolts anys, té un sentit mooolt especial que seria llaaarg d'explicar (t'ho estalvie). Tampoc em senc capaç.
No em declare seguidora de l'estil palimpsesto, m'agrada llegir-lo...; altres em desqueferaaa!...
A més, és el primer cop que el practique en la meua curta familiarització amb l'escriptura i les seus virtualitats, però no era per al·ludir-te...i de més problemes inesperats que surten, conscientment, crec.
Raons, no solament estètiques, sinó anímiques, personals, em dugueren a que les paraules cobraren eixa forma ahir.
Quant a ideologia: no em coneixes... Però no transita per la frivolitat. Ara no parlaré de lluita de classes encara que estic en i "amb" els tradicionalment hereus de l'explotació i encara patidors de l'economia summergida, la qual converteix els hogars en cases-tallers, amb tot el que això suposa: sous baixos i danys físics i psíquics dels que habiten la casa, és a dir, la meua casa.
Una de les dues llengües que parle freqÜentment no es tractada com mereix -o equiparada a l'altra, més poderosa quant a parlants-, la que és maltractada i ambdós sabem quina és, la defense sense dur enganxines i banderetes a tot hora, fins al moment.
Afortunadament no m'ha calgut mai (qüestions de l'època que m'ha tocat viure), però lo de les banderes i pegatines... és relatiu a gustos, caràcters, de...de pensar potser... -Ara m'adone de que sóc més ingenua del que creia per pensar que les idees d'un/a mateix es veuen de seguida-.
Per a que els altres gaudisquen d'eixa llengua sempre he servit la mateixa estratègia: parlar-la; si vull que l'altre la parle, no començaré parlant-li de política, simplement m'expressaré amb ella i quan no m'entenguen, passaré a l'altra.
El català no és la meua llengua materna "ni la paterna". De vegades m'agradaria poder expressar-me més a sovint per escrit en català, però a nivell escrit em manca vocabulari, sintaxi... Però vaig aprenent, coses bones que té el blog, així m'obligue a alternar ambdues llengües: castellà-català.
Jo no he posat en marxa un "joc d'espills".
No he pillat el tema dels arbres; encara que sí he llegit el teu article...
Princep, no serà què Elies Barberà i Tadeus Calinca siguen hterònims de la mateixa persona, n'ho has pensat?.
Em sembla què el tal Elies éd un poc provocador i caricatritza els perfils de les persones de les que opina.
No home, crec que no; Elies és poeta xativí;pots veure en la viquipèdia en catala, http://ca.wikipedia.org/wiki/Elies_Barber%C3%A0_Bolinches i Calinquetaés En "Ta-déus"pots veure'l a http://ca.wikipedia.org/wiki/Tadeus_Calinca; ací tens la seua web http://webs.ono.com/calinca/ .
A la vida hem dde tenir una mica d'humor, saber riure's d'un mateix diu d'un mateix. Ja saps que jo de "tonto" no tinc un pèl, ergo sóc calb (una tautologia en lògica proposicional). Per altra banda el amics del penjoll (els tinc pegats al meu blog des de l'inici) són uns "catxondos mentals", que entrenant-se i tot poden arribar a riure's de l'ombra que no tenen (rara avis).
La literatura, no està renyida amb l'acidesa intel·lectual.
¡¡ OSCAFANDRENCALASPRIVA!! Aquesta és l'exclamació que m'ha suggerit la lectura de tan docta conversació entre poetes fumetes. La fem servir molt els iniciats quan ens volem esbravar.
A veure si endevineu a quin poeta català i conegudíssim pertany... en fi, això, no vull donar més pistes. Només hem comprimit l'exclamació eliminant unes poques vocals que de seguida trobareu.
Perquè es tracta de jugar, ¿no?
A més a més de tenir l'ordinador espatllatf ins a dilluns o dimarts, no tinc ni idea: hauràs de descomprimir aquestes síl.labes perquè comprenga el que vols dir, el joc.
Una abraçada de torrons i avellanes.
És fotut, això de l'ordinador, que et fa la traïdora punyeta.
La citació ve del poema de J. V. Foix, rei dels avantguardistes i per això bescantat per Manuel de Montoliu, crític excel·lent, cal dir-ho.
El poema es titula "Si jo fos marxant a Prades" i té aquest vers: " o escafandrer en cala aspriva...", que vam adoptar de seguida com exclamació esbravatòria.
Salut i euros per comprar panellets. ¿O potser els fas?
Publica un comentari a l'entrada