I/ Ha baixat de dalt, caigut als braços de la tristesa. Era estrany, un príncep perdut, així, lent, oblidat sobre el sofà.He sortit de la cuina, del meu espai i m'he enroscat com una catifa, en silenci, als seus peus.
Després de dinar li estirava els pantalons, li mossegava les sabates amb desfici... L'he tret a passejar.
No ha dit res, fins i tot, després que hem arribat al tarongerar.
Ens hem gitat cap per amunt; sense obrir la boca mirava desfilar-se els núvols; jo callada al seu costat.
De cua d'ull, he vist l'ombra amarga d'un sospir; se li apagava la mirada:
- Fixa't Jana, nosaltres ací i fa unes hores, Joan Carles se'ns ha anat...
II/ No res més ha dit. Feia olor dels tarongers florits, d'un temps inusual, abans de la mort assegurada.
El cel tot blau i els núvols blancs li retien l'homenatge al llaurador que no existia.Qui falcarà els horts suaus, qui empeltarà el contrallum del jorn en l'aranger bord i la llimera?
Qui somriurà a la tija dolça de la magreta?
Te n'has anat i ens has deixat sense les teues mans d'amor, l'engronsadora buida cada nit, la Terra en la foscúria!
L'he vist, camí del poble, cap cot, desconsolat, al pas del bronze mort, feixuc, dringadís d'unes campanes sense esperança...
En arribar, com sempre, el finestró obert i em diu:
- Jana, vigila tot aquest temps que se'ns escapa.
Sentia tot l'aldarull de l'església en la plaça. De sobte, han esclatat a l'illa del costat, coets de llum, els focs d'un lleu castell: era la mort que s'agafava de la mà d'un nou bateig...
En soterrar-lo, entre els planys i el record del creador i la vellesa del Cohèlet, quasi enfront de Jana, Rosa, la veïna, ens ha deixat la sentència vertadera:
- Josep, recorda't, tots els ulls no ploren el mateix dia...
Del príncep he pogut llegir: Amic, vés en pau.
A la memòria de Joan Carles, 53 anys.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
5 comentaris:
Et manllevo, amb permís aquestes dues frases:
Vigila tot qeust temps que se'ns escapa
Tots els ulls no ploren el mateix dia-
Un post molt emotiu, sobretot la segona part. La primera, amb la gossa com a narradora fa de bon i original llegir.
Tant de bo fos mereixedora de tal record al moment que m'enfilés en l'aire desconegut... el pensament tendre que has escrit m'acompanyaria i no tindria temor.
-Et llegeixo i et segueixo, príncep... Sempre fa mal, perdre les persones estimades, quan parteixen per sempre.Però l'amor roman dins nostre.
No solc dur barret, deuria llevar-me les ulleres de sol en tot cas; desfer-me d'alguna cosa material davant els teus sentiments per la persona perduda.
Publica un comentari a l'entrada