dimarts, 6 d’octubre del 2009
Els colors de la cendra
Va ser en el capvespre de dimarts que la fulla del patinador tallà i tallà plecs i més plecs profunds, grisencs, milers i milers de neurones. Esdevingueren com monticles d'arena en pluja fina.
L'home dels mil colors caigué rodolant per vessants erms, per forats espessos de foscor; tot eren pedres i cristalls de seca tristesa. Aquells búcars de records, les pintures del riure, les festes passades i les flors d'amor, lentament s'esvaïren.
Hores més tard, sol i davant del peix espasa que cuinava, pegat al davantal i palplantat enfront dels fums i oblits, plorà: ningú no el va veure.
Recompondre la seua vida? Impossible.
No va haver-hi cap consol.
Josep Lluís Abad i Bueno
Agrair la fotografia a elyuyu.
Imprimir
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Sempre hi ha un consol: el pas del temps.
No, quan el pas del temps és l'oblit total.
Sempre plorem quan no ens veu ningú i el pas del temps tan sols tanca les ferides. Però les cicatrius de vegades fan mal...
Novesflors ets massa optimista - recorda que ens resten 8 anys i mig per tal de trobar-nos ací, de nou- haurem escrit coses interessants sense repetir-nos i cansar els nostres lectors i lectores, amics tots?
Lali ets realista; no deixaré mai la teua mà, ara que la tinc agafada, ni el cor; és trist sentir-se sol.
Isabel, escrius molt bé i jo m'entrene al mirall cada dia per no caure en l'auto-complaença; Vosaltres sou el meu espill, ajudeu-me.
Abraçades d'aire, d'aquelles lleus que no pesen per a totes.
Només pot oblidar qui no vol recordar o qui està malalt.
Isabel, no sempre plorem quan no ens veu ningú. Plorem quan aquell qui ens pot veure no ens importa. Jo he plorat en públic, al tren, moltes vegades... Ahir, sense anar més lluny.
Àquesta mà és valuosa, Príncep. El cor, més.
Marta: la claves.
¿Per què us penseu que s'han inventat les grans ulleres fosques, i les reflectants? Per plorar en públic. El mal és que hem d'obligar la boca a fer un gest fals, i reprimir el sanglot dins nostre.
Però vaja, un cop convençuts de la cendra, a bufar-la i en paus.
Jo, ja ho sabia, Olga que aniria a la teua; l´únic problema és si som els subjectes d'aquest article i hem oblidat què vol dir plorar o bufar les cendres...
Això ha de ser terrible per als qui acompanyen. Amb l'amor tan sols ens resta dies de vins, espines i roses...
Una abraçada, d'aigua aquesta vegada? Sí, d'aigua per la seua transparència.
De vegades plorem quan no ho podem evitar de cap manera, encara que ens pugui veure qui sigui... Crec que quan el dolor és veritable, no es poden reprimir les llàgrimes; per mi vessar-les és una necessitat. Quan ho faig, m'allibero en part del dolor, em relaxo i em calmo... Essent un fet necessari i inevitable, em despreocupo sobre què puguin pensar els qui són al meu voltant circumstancialment...
Ets molt generós, príncep. M'agrada escriure, em va bé i m'esforço a anar-ne aprenent, però procuro no "creure'm" res.
També m'agrada molt com escrius.Les teves paraules tenen ànima...
A reveure!
Publica un comentari a l'entrada