Efectivament tot és aire; me n'he adonat aquest cap de setmana; per voler augmentar la memòria física d'emmagatzematge del meu ordinador tot s'ha convertit en aire; malauradament no tenia còpia de tots els fitxers amb què treballava i he perdut documents valuossísims, inèdits, prestatgeries de música blanca; recorde vagament poemes que s'han esvaït per sempre... Però hi ha pèrdues molt més importants, més autèntiques per duríssimes, més vitals, diàries, i em sent, encara, afortunat.
Recorde que anys arrere em vaig subscriure al teu cor. Des d'aleshores et veig als celoberts dels núvols, en l'ombra perfecta del cos; i, en cada alenada, t'hi dedique oracions.
Així, senzill i tendre, de les teues paraules, el record:
- No mai te'n penediràs de la meua llum.
Agrair la fotografia al
Mestre Memo Vasquez.
Josep Lluís Abad i Bueno
Imprimir
3 comentaris:
La memòria perduda, com els amors, es concentren en la utopia, on ens refugiem quen el món ens resulta inhòspit.
Ay, amigo, hace años también yo sufrí una pérdida exactamente como la tuya y también por causa de mi ordenador, pero como tú, llegué a igual conclusión: las cosas realmente importantes no están en la memoria de un ordenador sino en la nuestra y esas nunca se pierden; de modo que puedes reescribir tu memoria y, por tanto, volver a revivir los momentos más gratos que creías perdidos.
Ànim, no defalleixes!!
Et poso una mà imaginària però real sobre l'espatlla, amic.
Els fitxers són tan sols fitxers. Els núvols seguiran passant per sobre els caps per gaudir-los amb la Jana...
Publica un comentari a l'entrada