dimarts, 23 de febrer de 2010

Una nova il•lusió: Buzz


Els mots beuen els nostres pensaments abans que nosaltres  hàgem tingut temps de reconéixer-los.[Jean-Paul Sartre]

A la web, de fet, ens tenen enganxats; ens deixem emmanillar dolçament en aquesta falsa consciència de sentir-nos valorats i seguits. No existeix cap diferència entre l'escriptor llorejat i l'inexistent; sí, perdó, en tenim una de molt subtil... la pàtina dels homenatges, però, al capdavall, pols.

Vist el que hi ha ací -en aquest món cibernètic- també qui no corre vola. Desempallega't, príncep, de les servituds.

Has estat temptat d'enviar-ho tot als gratacels per respirar aire nou, la freda puresa: el blog, l'escriptura, la impostura certament falsa del viure, tant de bo s'esfumen!

Però atenció, un moment: existeixen el blanc i el negre, prou. No hi ha res més.

Aqueixa polícroma visió en què vivim, és miratge, una innocentada terrible adobada amb el sofert vocabulari. Així doncs, dels làbils parotets vares passar a l'aprenentatge de la lectura; amb aquesta, abandonares l'aigua, l'argila, la terra i la palla per construir la teua vida amb maons prefabricats. Avui te n'has adonat.

I dius no voler cap edifici que et protegisca. T'estimes el fred, el sol, els aeròlits surant per la neu i el vent d'aquesta soledat; cremar-te amb el foc, la salvatge nuesa dels mots...

I pidolaire, els demanes:

- Esborra'm aqueixa burgesa rutina, la cómoda i tan exquisida creença que seré salvat, per tu, del no-res. Tu, diluïda a la sang, tampoc no ho faràs; però, almenys, acompanya'm.
Als ulls dels cristalls fes tremolar la llum per mi... oh pàl·lida poesia!

Agrair la fotografia a Christine Lebrasseur.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

2 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

La poesia, una vegada t'ha pres, mai no t'abandona.
Salut i Terra

Príncep de les milotxes ha dit...

És ben cert, Francesc, abandona els negociants solament.