Ma gramàtica i milotxa

Ella pensa en el treball; mentre, jo, la primavera que aguaita; aquesta me l'estime pels vents, per la terra i pels colors, aquella pel foc dels pensaments... i viatge en la carn prestada que l'habita, amb silenci, de puntetes com qui no diu res, centelleig fugaç.

De cua d'ull, em fa viure i persegueix; sense que se n'adone, desintegra els bafs del mot propietat, piano d'amor percudint la melodia.

Pensa en el treball, en la casa, en la cuina, en els núvols dels pronoms, ella els planxa immaculats... Mentre, jo la sent revolejar, es balanceja. Ella pensa coses que li faig pensar i fer i dir. No protesta mai, magrana en ma boca.

Ella una oració quan somriu, la subjecte argila del prestidigitador, canta l'aigua clara al verb, el somni simple, aqueixa cabellera no subordinada. Ella esborra els modes foscos, els complements circumstàncials de la supèrbia i corre,  viu, s'enlaira. Camina totes les flors dels predicats, despatxa la pols i m'extrau, dels higroscòpics atributs, tota mena de cristalls, la sang lenta taponada de tristesa.

Ella, abillada de garlandes com un llibre infinit, giravolta i canta en cavallets de fira.

Ella diu coses que fan pensar i fer i dir al cor profund :

- Quines belles flors de la sintaxi en l'avinguda!
- Encendràs, sota la pluja, la morfologia del sí: arrelada et vull.
- Paladeja els seus silencis.

Absort, li he sentit dir a l'horitzó: - Príncep, la gramàtica.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir