dimecres, 3 de març de 2010

Decadència 2040


Assegut al sofà, tens obert, de fa temps, l'infern i la porta. A través d'ella t'arriben tènues focs, el record d'una sensualitat apaivagada, ara totalment desfeta. Tremolen les mans, passes incertes, perdudes mirades: parlàvem de lletres?

S'han secat els tics-tacs de la pell i les busques del dits no s'acosten al rellotge: a terra, els peus puden.

Qui pararà esment a aquesta decadència?

Quina generositat cisellarà, de les ungles fosques, tanta queratina desil·lusionada?

Sota quins auspicis t'han crescut esbarzers i argilagues a les orelles?

La llengua ha esdevingut pètria soprano i l'altruisme del cor una allau, pura quimera...

No digues que has estat escriptor, car les pedres ploren. És quan l'oblit t'enlluerna d'escates que has assolit la màxima pèrdua: les paraules no et reconeixen.

- Però i la veu?

- Infame, no faces riure; fixa't quina pobresa. Dius la veu? Aquesta, ni la somiares!

Agrair la fotografia a Insomnia.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

2 comentaris:

Clidice ha dit...

estic aclaparada, moltes gràcies!

novesflors ha dit...

Molt bon escrit.