diumenge, 14 de març de 2010

Efímer


I quan la sensació s'esvairà totalment i discreta, ens restarà la tristesa permeable d'un record eternament enyoradís, viscut?

No penses. La raó és tan sols un parany que estimem, però, al capdavall, baf, harmònica passamaneria.

Jo sent  la buidor inserida en certes paraules: "Voluntat de ser lliures"," aristocràcia de la distància"... No seran artefactes fònics, una artificiositat bellament construïda?

Les paraules afaiçonen el món, el construeixen i pesen com pesa la llibertat, l'explotació, l'amor, la desídia, l'odi, la mort, el compromís, la carn o l'oblit.
No ningú, ni res pot sostraure's de la daurada gravetat.

Llevat de l'horitzó que se'ns obre i oculta amb la Poesia.

Agrair la fotografia a Marta MGR.


Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

3 comentaris:

Isabel De Yzaguirre. ha dit...

No m'agrada, enyorar. Jo esborro el record dels fracassos.
Una besada, príncep.

Toni Ibañez ha dit...

Les paraules pesen, també. Ho he dit manta vegades. La buidor del silenci. Ha de ser bonic. Potser algun dia.

elvalleret ha dit...

Pepe, Néstor Zarzoso i jo voldriem que colaborares literàriament en el nostre pròxim treball. Per tant, si estas disposat ens agradaria parlar amb tu i comentar-te el tema. Espere la teua resposta.

Una abraçada. Adéu.