diumenge, 14 de març de 2010

Coses que passen, coses que diuen


Ser un somiatruites al paradís dels somnis
i qüestionar la ploma d'en Toni:
hi ha rocs estúpids,  núvols femella.

Ella pidola pa per als  fills.
Quan l'home li pega, s'eixuga
la humiliació amb la trena:
perduda als serveis socials,
al cap de l'alcalde es passeja
tan sols el sobresou.

La veïna rep diners de DHL:
ara és moda robar amb cosmètics,
d'altres ho fan amb les lleis.

Ell quasi caduca en veure els fills,
ha perdut la fe i la por se'l menja.
La vida és un joc d'atzars,
però a les carreres sempre hi ha monstres.

És vella i s'apaga com un ciri:
en off, pels gestos dels fills
desitja esfumar-se en el blau,
abraçar-se de neu en l'absència.

Maleeix el mossén la sort seua:
podria haver-se mort en futur,
però no; ha estat en diumenge.

Una altra dona surfeja la vida
enllà de la finestra; no té ningú.
Sense arròs, ni sal... privada,
no vol emprenyar  qui  la visita:
acantonada, pensarà la paella.

Una ànima  mira l'espill del lavabo:
plora el record del marit, la germana.
Matinera del pa, somriu a una gossa;
quan tanca la porta, al darrera,
ningú no la veu,  tremola de pena.

Les cases són mons, plenes de llum,
també desendreçades;
als safareigs del desig dormiten
els atifells: Oh escurada!
Els pijames somien al lloms dels sofàs,
ballen tots els sabors de la nit,
els caramels perduts d'amor,
els moviments d'escac i crinera.

Un home arriba a  la llar
i amb veu de poeta somriu;
aquesta li canta una Arietta,
que l'aire travessa el pany dolç.

Coses que passen i diuen:
somriures del cor, silencis ...
T'hi fixes?  S'abilla la veu d'aigua.
Existeix una clara gravetat.
Perceps, submergida, l'esperança?.


Agrair la fotografia a Xel.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir

2 comentaris:

Olga Xirinacs ha dit...

Després d'aquest inventari de dies reals i de pensaments irreals que has escrit, et convidaria a prendre aquell cafè -aigualit, però si el volguessis fort també te'l faria-, a la finestra sobre el mar, on no es veuen cases rònegues sinó tota l'aventura que els teus ulls poguessin absorbir.

macondo ha dit...

I dic que deia, gràcies pel poema.