Foscor

Contínuament vorejava la llum en qualsevol de les seues manifestacions; en somriure o parlar, no podies romandre a les fosques; jo intuïa com s'ho feia, però m'ho guardava en la butxaca dels silencis. No li calien estratègies barates; era el seu posat natural i els colors li ballaven a la llengua. Era, aleshores, la reina al país de les aquarel·les, un cor d'aigua.

El seu tarannà era fidel a la galàxia dels coneguts, sense cap ostentació, amb total espontaneïtat.

Però succeí la mutació; s'allunyà sense cap raó i les ombres volgueren ofegar-me. Però em traguí els cabassos de silenci i vaig establir un matalaf per amortir aquells estúpids colps d'indiferència.

Estranyat pels esforços d'evitar-me, no vaig creure cap lògica i comencí una sèrie de dibuixos florals farcits d'energia estelar; els grapava als corredors per on ella passava, a les manisetes on podia entrellucar-se una mena d'incredulitat per aqueixa transformació insospitada.

Com si de tobogans es tractara, pegava notes de paraules nues a les soques dels arbres, als bancs dels parcs; per les voreres repartia fotogrames d'amor als vianants... i esperava respostes, que els poemes foren completats pels seus ulls.
Hagués pogut salvar-me l'ànima amb tan sols una lletra, un dibuix, un gest.

Tot fou en va...

La realitat foragità, sense escrúpols, l´íntim fulgor del desig meu, aqueixa llum vacil·lant i, per sempre més, arrapada ja en la tristesa.

Agrair la fotografia a Mazzze.

Pots sentir la música que acompanya a l'escrit de forma indisoluble ací.

Josep Lluís Abad i Bueno

Imprimir