dimecres, 21 de juliol de 2010

El lent aprenentatge de la pèrdua


Construí un amor de paraules i desitjos; pero la realitat s'havia vestit del color de la terra grisa, terra invisible als seus ulls.

Al capdavall, de tant d'explicar-li-ho, tan sols digué que no l'esperaria ja.

Amb aquella esperança glaçada li ploraren les mans fins la més absoluta sequera.

Als capvespres acostumava a mirar els colors i les formes dels núvols; ho feia sol, per allò d'acostar-se a l'íntima sensibilitat perduda.

Apagada la flama del pols no mai més escrigué amb el cor. Una cal·ligrafia perfecta se li escapava, a tothora, de les mans, però era tan abrupta la soledat... Tremolaven les lletres tristament buides.

Agrair la fotografia a Izlemus.

Josep Lluís Abad i Bueno Imprimir

5 comentaris:

Clidice ha dit...

cal tenir sempre present que el que importa, al final, és viure

zel ha dit...

L'he trobat trist, Príncep, molt trist, potser perquè jo també estic un pèl tristoia?

Príncep de les milotxes ha dit...

Clidice no saps el que et perdràs per ací pel sud.

No et tingues cap preocupació, zel; el món creatiu té aquestes coses.

l'escriptor inexistent ha dit...

Pot ser infinita la pèrdua de l'habilitat de fer encaixar les paraules en el solc abrupte del paper en blanc?

Príncep de les milotxes ha dit...

No, amic... No pot ésser infinita; tot i que arribès l'oblit, sempre hi haurà alguna ànima que continuarà la feina nostra. No hem de ser negatius.